Els llibres de text

ÒSCAR RUEDA

A Al cas de les queixes de l'Associació Nacional d'Editors de Llibres i Materials d'Ensenyança (ANELE), referents a «mecanismes bastarts» de les autonomies per a modificar o incloure contenguts en els llibres de text, me vingué a la ment don Cayetano: el professor de llengua castellana que tinguí en octau de EGB. El bon senyor tenia fama de dur i de poc condescendent en l'indisciplina de preadolescents en 'l'enteniment en flor' com nosatros. Encara aixina, el tinc en bon recort: en la pràctica totalitat dels casos tenia raó en la seua irritació. Una atra cosa, això sí, és que les reprimendes que nos caïen dia sí i dia també foren sempre la solució més efectiva per a les eixides de to i les trastades pròpies de chiquets de tretze anys.

La qüestió és que don Cayetano s'enfurí un dia, no per la rebelia d'algun alumne, sino, al contrari, per la perfecta resposta, calcada lliteralment del llibre de text, que un companyer li donà davant d'una pregunta que llançà a la classe. «¡Esa será la opinión de don Fernando Lázaro Carreter, autor del libro de texto, pero en absoluto es la mía, y por supuesto será su verdad, que yo respeto pero no comparto!». El silenci se feu en l'aula, com era habitual en estos casos, pero la reflexió era de fondo calat: el llibre de text no tenia per qué dir sempre la veritat. O, més be, que la veritat podia ser molt relativa, i més en una disciplina humanística com la llingüística o la lliteratura, perque era difícil discernir la realitat objectiva de les fílies i fòbies ideològiques i sentimentals de l'autor.

Els responsables de ANELE se queixaven de que en Canàries no s'ensenyaren els rius de la Península Ibèrica o que en Catalunya se parlara de corona catalanoaragonesa; pero també de que en Valéncia algú haguera demanat retirar d'un llibre de text un escrit (casualment de Lázaro Carreter) en el que, pareix ser, s'afirmava que el valencià era un dialecte del català. Situacions gens equiparables, pero que per a un observador despistat (o no tant) sí poden ser-ho. I ahí està el problema: discernir qué és censura ideològica i qué un intent de que el llibre de text presente una realitat lo més neutra i objectiva possible. I el dilema: cóm alcançar l'equilibri entre una llibertat de càtedra que no pot convertir-se en adoctrinament monocolor, i una inspecció educativa que no pot transformar-se en la censura d'époques passades. Ni una cosa ni l'atra.

Al meu modo d'entendre, la solució no és censurar, sino oferir als alumnes, en aquelles matèries que es troben llunt d'alcançar un consens social i acadèmic, una visió plural de totes les opinions enfrontades: el primer pas per a construir una visió verdaderament pròpia i no manipulada per ningú. Si el text de Lázaro diu que el valencià és català, que n'hi haja un atre de Lanuza o López que argumente lo contrari. Sí: diguen-me ingenu. Pero per demanar que no quede.