Lippi-Green i el valencià

ÒSCAR RUEDA

Fa dos semanes defenguí ací que l'us de la grafia 'ch' en una paraula com 'chiquet' és correcta quan escrivim en valencià. Puix be: u de vostés, llector i amic, m'indicà que eix artícul per poc li costa un disgust. Posen-se en la situació: en el bar, a l'hora del café, un parroquià d'una taula pròxima amolla la següent frase, en acabar de llegir esta columna: «Estos blaveros ya no saben qué inventar para justificar que son unos paletos». Tan lapidària afirmació indignà al meu amic, fins al punt que, segons me confessà, només la companyia dels seus nets el feu desistir de respondre a l'exabrupte.

La realitat és que l'actitut de l'opinador intolerant (en dèficit de comprensió llectora, o be d'arguments sòlits), habitual en la barra de bar, ho és també en atres àmbits. Pero no deixa de ser un comportament descrit pels especialistes, entre els que destaca la llingüista nortamericana Rosina Lippi-Green: coneguda per haver definit un «model de subordinació llingüística» que es materialisa quan, a través d'un estàndart llingüístic supostament 'prestigiós', impost per les institucions dominants, se pretén devaluar les modalitats idiomàtiques realment parlades per la població (i inclús discriminar socialment als seus parlants).

El model de Lippi-Green està conformat per huit arquetips que es pretenen introduir subliminalment en el comportament de la població. Primer, la mitificació de la llengua: «no es pot comprendre la suposta complexitat de l'idioma matern sense la guia d'un expert». Segon, reivindicar l'autoritat del 'expert': «s'ha de parlar com ho fem els que 'sabem', perque hem estudiat i sabem escriure». Tercer, generar informació errònea o prejuïciosa: «la gent no parla correctament, la varietat oficial és superior per raons històriques, estètiques o llògiques». Quart, la parla vernàcula es trivialisa, qualificant-la d'entranyable, d'anar per casa, divertida, apta com a molt per a lo coloquial, pero no per a coses 'séries'. Quint, els poders dominants presenten com a eixemples positius als parlants que adopten el model llingüístic 'prestigiós': en paraules lliterals de Lippi-Green, «mira lo que pots obtindre si veus la llum». Sext, se fan promeses explícites: se trobaran llocs de treball, les portes s'obriran per a qui mude el seu parlar i adopte la llengua 'prestigiosa' i 'culta'...

I clar, per als rebels que es resistixen a la subordinació idiomàtica, venen els dos últims punts del model: els més aborronadors. Sèptim, se fan amenaces: «ningú important te prendrà en sério; les portes se tancaran». I octau, els inconformistes són vilipendiats o marginats: «mira qué estúpits, arrogants, ignorants, desinformats, desviats o minoritaris són estos parlants». Una subordinació dramàticament assumida ya per molts valencians, en un eixemple de llibre del model de Lippi-Green... mes que la seua autora no haja sentit parlar mai d'ell.