L'ENTRADA

Al rastellet de la porta solia ser de pedra, com el rastell de les aceres. Porta que tenia als dos costats dos 'roderes' més o manco ornades per l'escapre del pedrapiquer, a fi de que el carro a l'entrar no entropeçara en la paret i fera que s'entrara rectament fins arribar al corral.

En una d'aquelles engrunsadores, recorde, ma yaya Francisqueta, després de dinar, solia fer la seua sesta. Primer, se sentava i menejava espauet la cadira balladora; més tart, traïa de la seua bojaca el rosari, i se'l posava en la mà a fi de contar be els granets, a mida que resava. Dient unes poquetes avemaries, començava a tancar els ulls. Ella dia que eixe chicotet eixercici -reposant en l'engrunsadora- li feya falta per a després poder tindre forces pel treball de la vesprada.

Si li preguntaves només despertar-se cóm es trobava te dia: «Com en el Cel deuran estar els àngels. Sense cap de dolor i sense ningú que te done pressa.» I és que com ella solia repetir quan li parlaven de la sesta afirmava que 'l'invent més gran del fuster fon crear l'engrunsadora. Puix, sentada en ella, si vols no pares de moure't i no te canses.»

Pero la veritat és que hui ne veus poques. Preferim estar davant del televisor.