L'ENTRADA

MANUEL CASAÑA TARONCHER

En moltes cases dels pobles que no tenien portalada per on poder entrar el carro i l'animal, estos passaven per on entrava l'ama i el gat. Aixina que l'entrada era com un eix que arribava del carrer al corral per un espai de terra que chafaves lo mateix tu que les ferradures del cavall. Pero a les dos bandes, moblaven l'estança -tocant casi paret- unes cadires. Allí, mateix, s'estovaven les colocàcies o una engrunsadora per banda. Penjada en la paret alguna fotografia d'un vell familiar i, en el menjador, un 'Sant Sopar', per a fer-nos tindre present que l'acte de menjar era més un sacrament cristià que una necessitat. Per lo tant, hi havia que donar gràcies a Deu abans de començar i acomformar-te en lo que te posaren en el plat després. Pocs eren els que demanaren postres, que si les hi havia solien ser unes figues de la figuera del corral, un raïm de la parra, un codony o un boniato torrat. Poca fruïta es comprava al mercat.

Al rastellet de la porta solia ser de pedra, com el rastell de les aceres. Porta que tenia als dos costats dos 'roderes' més o manco ornades per l'escapre del pedrapiquer, a fi de que el carro a l'entrar no entropeçara en la paret i fera que s'entrara rectament fins arribar al corral.

En una d'aquelles engrunsadores, recorde, ma yaya Francisqueta, després de dinar, solia fer la seua sesta. Primer, se sentava i menejava espauet la cadira balladora; més tart, traïa de la seua bojaca el rosari, i se'l posava en la mà a fi de contar be els granets, a mida que resava. Dient unes poquetes avemaries, començava a tancar els ulls. Ella dia que eixe chicotet eixercici -reposant en l'engrunsadora- li feya falta per a després poder tindre forces pel treball de la vesprada.

Si li preguntaves només despertar-se cóm es trobava te dia: «Com en el Cel deuran estar els àngels. Sense cap de dolor i sense ningú que te done pressa.» I és que com ella solia repetir quan li parlaven de la sesta afirmava que 'l'invent més gran del fuster fon crear l'engrunsadora. Puix, sentada en ella, si vols no pares de moure't i no te canses.»

Pero la veritat és que hui ne veus poques. Preferim estar davant del televisor.