L'any de Sant Vicent

ÒSCAR RUEDA

L'any 2019 serà abundant en efemèrides per als valencians, pero tal volta la més significativa serà el siscents aniversari de la mort de Sant Vicent Ferrer, el 5 d'abril de 1419, en la població bretona de Vannes. Sant Vicent, ademés de religiós dominic i predicador (sempre en llengua valenciana, en qualsevol lloc d'Europa, segons la tradició), fon un filòsof i polític de primer orde, que jugà un paper especial en la resolució de dos importants controvèrsies: el Cisma d'Occident (en el que aplegaren a existir simultàneament tres papes de l'Iglésia Catòlica), i la mort sense successió de Martí I l'Humà, rei de Valéncia i Aragó i comte de Barcelona.

Si nos centrem en la segona, despuix de la mort de Martí el Jove, l'únic fill de l'Humà, en 1409, i la seua pròpia en 1410 sense haver designat un successor, les institucions de la Corona d'Aragó decidiren que un parlament format per representants de Valéncia, Aragó i Catalunya, i celebrat en un lloc fronterer pròxim als tres territoris, seria el que nomenara al successor. La llista inicial de sis aspirants quedà, en la pràctica, reduïda a dos: Jaume d'Urgell, besnet d'Anfós el Benigne i cunyat del rei Martí per ser l'espòs de sa germana Isabel, i Ferrando de Trastàmara, nebot del rei Martí per ser fill d'atra de les seues germanes, Leonor i, per tant, net de Pere el Cerimoniós. Ni ells ni els atre quatre aspirants trencaven la llínea dinàstica, pero objectivament Ferrando de Trastàmara era el que presentava més proximitat al rei finat.

El problema de Ferrando era de raïl política: la seua condició de fill del rei Joan I de Castella, espòs de Leonor, el fea infant de Castella. I a punt estigué de ser també rei d'eixe regne, si son germà Enric III 'el Doliente' no haguera conseguit concebir un fill, el futur rei Joan II de Castella, un any abans de la seua mort. Siga com siga, tres representants valencians, tres aragonesos i tres catalans se reuniren en la localitat aragonesa de Casp entre abril i juny de 1412 per a triar un nou rei. Una reunió, valga l'anècdota, en la que els valencians estiguérem presents 'de milacre', puix, per a variar, els nostres antepassats no havien segut capaços de constituir un parlament unificat, i dos assamblees distintes, 'la de Vinaròs' i 'la de Traiguera', s'arrogaven la representativitat del regne.

Tres vots aragonesos, dos valencians (el de Sant Vicent i son germà Bonifaci) i un català donaren el tro a Ferrando, si be l'acta fon firmada de manera unànim pels nou compromissaris. El seu poder econòmic i militar i la previsible bona relació en el veí castellà, que tants problemes bèlics havia donat el sigle anterior, degueren inclinar una balança en la que, per lo que pareix, les sòlides argumentacions de Vicent Ferrer tingueren un pes primordial. S'obria aixina, especialment en el regnat d'Anfós el Magnànim (fill de Ferrando), el Sigle d'Or valencià.