En l'aniversari de Sant Pere Pasqual

En l'aniversari de Sant Pere Pasqual
museo nacional de arte de cataluña

XAVERIO BALLESTER UNIVERSITAT DE VALÉNCIA

Hui, 6 de decembre, se complix l'aniversari del naiximent (1227 circa) i la mort (1300), casualment també el mateix dia segons la tradició, del bisbe, màrtir i sant -canonisat el 14 d'agost de 1670- Pere Pasqual... o almenys aixina s'havia pensat sempre. En 1986 un migevaliste català especialisat en archius assegurà que S. Pere era un frau, «fruit de la invenció d'un falsari del segle xvii» i que «les obres que li són atribuïdes [...] no tenen res de valencianes».

Mossàrap naixcut uns 11 anys abans de la conquista de Valéncia per Jaume i i escritor en castellà i valencià, la figura de Pasqual constituïx un molest gra en lo... nas per als poderosos partidaris de l'anexionisme llingüístic, que nega l'existència de cristians en Valéncia en l'época immediatament pre-jaumina i conseqüentment l'existència de cap llengua romànica.

Com era d'esperar, en certs àmbits acadèmics la proposta de l'archiver català gojà d'un èxit total. Significativament el mateix autor propongué en 1993 que també l'anònima novela 'Curial e Güelfa', per a la qual majoritàriament sempre s'havia pensat en una autoria valenciana, seria un atre frau realisat esta volta pel filòlec català Milà i Fontanals (1818-84). La crítica fon ací molt manco piadosa. L'essencial valenciania -hui pràcticament assegurada gràcies al magnífic estudi de Soler Molina (2016)- d'una obra del xv resulta inòcua per als anexionistes... a banda de que la pròpia obra ¡s'ha conservat en un manuscrit del s. xv! de manera que, llevat el cas que Milà haguera vixcut tres sigles...

Per a l'anàlisis llingüístic de Pasqual remetia aquell migevaliste a un supost estudi del filòlec valencià Sanchis Guarner, supost perque en realitat la referència nos du simplement a un resum de poquetes llínees publicat en "Las Provincias" sobre una conferència pronunciada en 1973 pel polèmic filòlec: «No se puede afirmar que el valenciano del siglo xiii fuera como el del siglo xv en el cual están vertidas las obras de San Pedro Pascual». Sempre segons la tradició -tardana, sí, com és normal en autors migevals, pero fidedigna- Pasqual estigué en Barcelona i París i llògicament escriu en la koiné de l'época utilisant a voltes formes d'ací i d'allà, pero l'essencial valenciania de sa llengua encara era clara inclús per a Sanchis. Ademés ses obres presenten referències de primera mà a Valéncia i ses circumstàncies: a Jaume I («en Jachen de Arago [...] ab gran victoria hac presa la ciutat de Valencia»), al trasllat a Valéncia de la santa espina («lo bisbe, qui era lavors en Valencia, e avia nom Andreu Dalbalat, frare preycador [...] De la sancta spina se fa gran festa en la ciutat e Seu de Valencia»), a ofegats en Alzira («muchos mas omes de Algezira mueren cada año en agua»)... El problema -i ad això potser se referia Sanchis- és que en el valencià de Pasqual se detectaven característiques, com l'us de la preposició en en valor instrumental, que llavors només estaven documentades més d'un sigle més tart, pero esta situació ha canviat en els darrers anys.

La troballa i, ya en el s. xxi, publicació d'importants texts del s. xiii, certifica ara que el valencià de Pasqual -com son castellà- és perfectament congruent en el valencià d'eixa época, com ya vera Joan Costa en sa edició (1998) de la 'Bíblia Menuda'. No cal sino admetre que Pasqual és el primer autor conegut en llengua valenciana. El gran arabiste Asín Palacios afirmà en 1927 que inclús el gran Dante havia pres del nostre escritor l'idea d'un infern escalonat en seccions en sa magistral 'Divina Comèdia'. Polemiste contra judeus i musulmans, com a mossàrap Pasqual tenia un proper coneiximent de les creències islàmiques i, encara que segurament manco proper, de la llengua aràbiga. Certament el nostre Pasqual no és el grandiós Llull balear, pero és anterior ad ell, és el primer escritor en llengua llemosí i igualment un autor important, de prosa vehement i ordenadíssima exposició, totalment imbuït de la lliteratura i les idees de l'época, una figura històrica, al remat, i -fòra de l'esperable ornatus hagiogràfic- ben real. Celebrem, puix, degudament la festivitat d'este sant, la memòria del qual ha segut martirisada també en época moderna, d'este primer escritor valencià, simbòlicament bilingüe i asprament negat pels que reneguen de l'identitat, antiga i sempre plural, dels valencians.

 

Fotos

Vídeos