Incultura de pacte

ÒSCAR RUEDA

Un servidor sempre ha pensat que el pacte és la millor manera de resoldre les diferències entre postures enfrontades. Cedir, renunciant a posicions de màxims que són desijables per a una part pero inacceptables per a l'atra; i, com a contrapartida, conviure en un acort de mínims assumibles per tots, en un marc de coexistència raonablement amistosa. Eixa és l'alternativa civilisada que ha fet evolucionar a l'humanitat des de l'época de les cavernes, front a la barbàrie de la llei del més fort o els maximalismes del «o tot o res» que, la majoria de les voltes, solen acabar en no res (inclús per a les dos parts).

La nostra historiografia, antiga i moderna, sempre glorificà la construcció política i llegal del Regne de Valéncia, basada en un pacte entre el monarca, que autollimitava el seu poder jurant els Furs, i els seus súbdits, que li juraven respecte i obediència... sempre que el rei, per la seua part, els respectara els privilegis concedits pels seus antepassats, i s'avinguera a negociar en ells qualsevol canvi en el 'statu quo'. Un sistema que ací fon tallat de raïl en el sigle XVIII, pero que en unes atres parts del món, com Anglaterra, evolucionà de manera positiva fins a culminar, reconduït per les idees de l'Ilustració, en l'actual parlamentarisme democràtic del que, a pesar dels seus defectes, devem estar orgullosos.

Un parlamentarisme que ha renovat la confiança en el pacte com la millor solució per a la governança de societats alvançades, ben formades i en un alt grau de civisme. Pero un sistema per al que, tal volta, alguns dels nostres representants no estan a l'altura. Si fa uns anys tot lo món se queixava (especialment si no guanyaven els seus) del famós "rodillo" de les majories absolutes i de la dictadura dels guanyadors sobre els perdedors, ara, periclitades les cómodes victòries electorals, el pacte, o be és sinònim de repartiment de cadires, prebendes i sous xixantamileuristes (no cal anar molt llunt per a vore-ho), o be es percep com una inassumible 'baixada de pantalons', pròpia de blanets i pobres d'esperit, en la que les llínees roges, els cordons sanitaris, els interessos electorals curtplacistes, la testosterona ideològica i demés obsessions impostades pesen més que l'estabilitat institucional d'un país.

Com no pareix que el problema puga resoldre's a través de les elevades i generoses aspiracions dels nostres polítics, tornen a alçar-se veus reclamant reformes llegals que, en absència d'acort, permeten governar a una força política sempre que haja segut la més votada (i encara que no haja aplegat al 30% dels vots, per cert). No és ninguna aberració assegurar que existixca un poder eixecutiu viable, si l'alternativa és repetir eleccions cada sis mesos; pero sempre que en els parlaments la representació dels vots que han d'aprovar i derogar lleis siga realment proporcional a lo que el poble ha votat.