Estiu

VICENT RAMON CALATAYUD

No vullc deixar-vos, el buit del faldonet per vacacions, en l'aspre gust de circumstàncies. Diré que ensomie passar algun temps en Bilbao i si puc anar al poble per si m'engalte un blanet entrepà en tonyina de sorra i oli cru, bevent aigua fresca i fina en «la rica Font d'Espanya», mòs redó a la tomaca que pelluque... cola. Entre el Tossal i l'Escalerola. De retorn a Les Penyes ompliré la botija en la Font de la carrasca, penjant-la a que sue en l'ombriu trascantó cara nort, per a traguejar l'aigua «que les pedres cou» en fer el sester, darrere de substanciós gaspacho i vi de la pipa del meu cunyat Paco. Pot ser que en la vespradeta, mentres el sol s'amaga pel Caroig, fem sobre el marbre blanc chamelo de les fiches. Recapte per a sopar i en fer-se fosc, vore les estreles i el camí de Sant Jaume ben claret en el cel net. Escoltant als grills i sense mosquits, pensí en dormir be. Pero ya em desvele i fosc escriuré, pensant lo que ve, lo que aci ya està i enganya a la gent.

«La política és l'art de no dir la veritat i quedar be»; «Yo és yo, darrere yo i en acabant yo» i el poble que arree. Nos diuen al dia i no espavilem. Un zero a l'esquerra hui Valéncia és. Per allò del compromís, mau mau diu el gat i en quí, blanetes paraules, pero mediterrànees, les accions... ¡cordons! Que si a la Llengua mirem, vorem podrimer, d'escola i carrer. Veig de película el cinisme complet, alegrant-se de que arbitrària justícia, que apenes veu lo que mal li han tret, falle i nos fot més encara perque a Valéncia volem, sense haver d'obrir la boca fent en català la è. I és que català és l'alcalde i el derribo ya ha mamprés, donant-nos el gat per llebre i quedant-se satisfet. I de Marçà res direm, perque ell ya prou digué, estalviant-nos la rima i no embrutant el femer.

Com ya esquilen les ovelles i ni chisten els corders, vos dic a les cinc i mija, quan la lluna fa l'adeu... me'n vaig a plegar garrofes, mentres queden garrofers i als valencians ¡¡que vos desveleu també!!