El joc d'escacs

ÒSCAR RUEDA

Tot apunta a que el joc predecessor dels actuals escacs aparegué en Índia i Pèrsia. Documentat des del sigle VI, la conquista de Pèrsia pels àraps feu que estos entraren també en contacte en el joc, introduint-lo en Europa cap al sigle X. La forma 'escacs' (com el castellà 'escaques', forma també reconeguda per la RAE per a referir-se a lo que és més comunament conegut com 'ajedrez') pareix provindre de l'àrap hispànic 'issáh', i este de l'àrap i persa 'sah', que vol dir 'rei'; referint-se, per tant, a les figuretes que intervenen en el joc, que simbolisen diferents components d'un eixèrcit.

El joc d'escacs havia generat diverses modalitats i regles a lo llarc del sigles; pero provablement pocs sàpien que la que hui s'ha convertit en universalment acceptada com a prototípica té un orige clarament valencià. Foren tres poetes valencians del Sigle d'Or, Bernat Fenollar (sacerdot), Francí de Castellví (cavaller) i Narcís Vinyoles (juriste), que en aquell moment rondarien els trentacinc anys d'edat, els que compongueren el poema 'Scachs d'amor' ('Escacs d'amor' en ortografia moderna) cap a 1475. A banda de l'extraordinària originalitat d'escriure una obra poètica inspirant-se en els moviments d'una partida d'escacs, lo important del cas és que es tracta de la primera volta en que es reflectixen en un document escrit les regles modernes del joc; incloent, com a primícia, el versàtil moviment de la dama o reina.

Pocs anys més tart, en 1495, se té constància de la publicació d'una obra, hui perduda, que arreplegava les noves regles que pronte s'escamparien per Europa i per tot el món: el 'Llibre dels jochs partits dels scachs en nombre de 100', obra, també en llengua valenciana, del sogorbí Francesc Vicent. Una fita que ha tengut els últims anys una extraordinària difusió gràcies al treball d'investigació de l'historiador valencià José Antonio Garzón.

Pero tornem als 'Escacs d'amor'. Una partida poètica inspirada en la conjunció de tres planetes que tingué lloc realment, i ha permés estimar la seua data d'escritura: Castellví (Mart) juga en peces roges (hui blanques) i Vinyoles (Venus) en les verdes (hui negres), mentres que Fenollar (Mercuri) actua com a comentariste i àrbit. Els quadros del tauler són nomenats 'cases'; l'actual alfil rep el nom de 'orfil', i la peça comunament coneguda hui com a torre és nomenada 'roc' (d'ací el verp 'enrocar', que fa referència a l'acció de desplaçar simultàneament la figura del rei i la d'un roc o torre en l'intenció de defendre'l o resguardar-lo). L'acció d'amenaçar la figura del rei ('jaque', en castellà) se diu 'sus', i 'mat' quan el sus que se li dona al rei és ya inevitable (en tres modalitats: comú, robat i ofegat). Ya veuen: un atre element més que els valencians hem donat a la cultura universal, tan generosament que ni recordem que foren valencians els primers en idear-lo i jugar-lo.