DACSA, EROS I ALPISTE

MANUEL CASAÑA TARONCHER

Algunes quantes voltes al mes hi havia que anar a casa de Germà o d'Angeleta -botiguetes ya desaparegudes que lo mateix te venien l'oli (quan ne tenien) que quarta i segó, fruites fresques, seques, o en conserva, tomates i pimentons, carabasses i melons del seu propi melonar- perque en mon corral hi havia gallines i coloms, i, en gabietes, cagarneres i gafarrons. I no n'eren pocs dels meus amics que no feyen lo mateix, ya que rara era la casa que no tinguera pollets i pollastres, conills, una cabreta i algún titot. I és que no calia fer atra cosa, si no volies anar a la carnisseria a per la carn que caldria per al dinar o el sopar.

Dacsa se donava a les gallines per a que els seus ous tingueren un rovell ataronjat i no un groc desllavassat que prenen si no tasten eixa gramínia. Pero també, a voltes, quan el forment escassejava es quedaven les gallines sense provar-la puix se molia i servia per a fer farina i, després, coques de dacsa feya la mare o la yaya. Llavors, les gallines menjaven, brisa, segó, cucs, mosques i formigues. També algunes es feyen veganes i és quan l'ama de la casa se quedava sense les bledes que tenia plantades en el corral, els espinacs, tomates i jolivert. Els coloms se solien conformar en els eros i les sobres de l'arròs del migdia o les creïlles del bollit de la nit.

Els pardalets, que estaven empresonats en les gàbies, ¡quina pena me donaven! Botaven d'un costat a l'atre. Pero com era costum tindre-los d'eixa manera per alegrar la casa en els seus refilets, allà dalt de les vigues els veïes cantar. Pareixia que estaven contents, pero segur que lo que demanaven era la llibertat. Si paraven, picaven l'alpiste. Ne tiraven més per terra que els s'entrava per son pac, pero penaven el seu temps enyorant els dies que revolaven pel camp i el secà de la montanya.

La dacsa fon gramínia que nos vingué de Mèxic allà pel segle XVI. Els taíns caribenys li dient «mahís» paraula que significava «lo que sustenta la vida». I això feu per ací Valéncia, puix quan no teníem farina ni d'arròs ni de forment, aquélla nos servia per a evitar -feta reganyà saladeta- un grapat de badalls. Com la creïlla -reina i senyora de la cuina, fregida o bollida- la que junt als boniatos nos ajudaren a combatre, en afany, la guerra de la fam.

Contenido Patrocinado

Fotos

Vídeos