CHARRADORS DE FIRES I MERCATS

MANUEL CASAÑA TARONCHER

Per haver vixcut prop d'un mercat de poble sé la molta gent que per aquell de Moncada se congregava per a comprar tots els dies i, en especial, quan, els dillunsos, ad ell s'ajuntaven no solament els venedors casolans -la majoria llauradors-, si no els que venien de llunt i, com no cabien en el recint senyalat, exposaven les seues mercaderies pels carrers del voltant. Lloc a on , moltes veïnes meues -després de posar-li el cafè en llet a l'home, i -pot-ser la dacsa a les gallines-, de pas que portaven el pa al forn per a coure'l se quedaven pel mercat a fi de comprar allò que els feya falta per al dinar o el sopar. Fora lletuga, creïlles o col, espinacs, bledes o pimentons.

Pero, si era dilluns -com ya he dit, dia el més poblat de venedors- més coses hi havia per a mirar, més compradors -vinguts d'Alfara del Patriarca, Vinalesa, Massarrojos, Benifaraig, Carpesa, Borbotó...- per lo que el temps de fer la compra era més llarc. I és que a part de totes les llegums que, diàriament, fresquetes de l'horta allí arribaven, tenien: taronges, llimes, mangranes, peix, carabasses i melons, com també se venien perols i cassoles, paelles, sabates, espardenyes, abarques, gerres, botiges, barrals, dacsa per a les gallines, arrop i talladetes, gorres, boines, faixes; com tela, per a fer devantals, faldes o llençols. I també per allí, formant rogle interessat, teníes al charrador que lo mateix te venia un rellonge, que brevages per a fer-te créixer el pèl com llevar-te la solitària i els cucs que pogueres tindre en el teu cos. I els venia en botelletes iguals, en diferents etiquetes. Se suponia que totes tindrien una bona part d'aigua i atra d'algunes herbes, i com si t'ho prenies no fea cap de mal, pocs se queixaven pel seu negatiu efecte. I si ho feyen els dia que «no era per culpa de la medicina sino que era qüestió del temps.» Total, que hi havia que esperar. I aixina se quedaven: esperant.

Recorde haver vist en una fira de Valéncia, vendre a «Don» León Salvador les seues plumes estilogràfiques, fulletes d'afaitar «Pieles Rojas» i rellonges de bojaca. I, encara que era més lleig que un pecat, com tenia una bona làvia i gràcia el seu parlar, atraïa a la gent que si no li comprava res sí que l'escoltava interessat.