El rei «català»

ÒSCAR RUEDA

Ha corregut els últims dies per internet el contengut d'un llibre de text de 1er de ESO d'una editorial valenciana en el que, a banda d'afirmar-se que Jaume I «va imposar el català a tota la Corona d'Aragó», s'inclou un text controversial de Joan Fuster, extret del seu inenarrable 'Nosaltres els valencians', en el que es referix al monarca com a un «rei català» que feu que els valencians «datem del segle XIII»; puix entre els valencians posteriors i els anteriors a Jaume I hi hauria «una absoluta ruptura». No cal dir que el text no s'inclou com a matèria de debat junt a texts d'uns atres historiadors (lo que no era l'advocat Fuster, per cert) que oferixquen visions alternatives. Al contrari: s'inserta com a referència indiscutible que els alumnes de dotze anys han d'interpretar com l'única veritat acceptable sobre l'història del seu passat.

Això de «rei català» aplicat a Jaume I (naixcut en la ciutat occitana de Montpeller; fill de Pere II d'Aragó -naixcut en Osca- i Maria de Montpeller; net, per part de pare, d'un atre rei aragonés de naiximent, Anfós el Cast, i de la toledana Sancha de Castella; i net per part de mare d'un atre montpellerenc, Guillem VIII, i d'una noble bizantina, Eudòxia Comnena) és evident que no resistix el menor anàlisis. Pero també la tan manida «ruptura» entre els valencians pre i post Jaume I és una falàcia simplista que mereixeria una resposta contundent o, com a mínim, la mesurada alegació de qualsevol historiador que pretenga una visió equilibrada d'aquells fets.

Valga com a eixemple una família, els Jàfer (el 'Diccionari català-valencià-balear' d'Alcover i Moll la fa derivar de l'àrap xaffar, 'lladre', o de jafar, 'dur') que irromp en el panorama sociopolític valencià com a una important estirp de juristes i comentaristes de Furs que s'inicia en Guillem Jàfer, 'el major', naixcut en Valéncia cap a 1270. Interessant és conéixer, més allà de les hipòtesis sobre el seu orige, que cap a 1330, en un conflicte per la pertinença de la població d'Horta de Sant Joan al territori aragonés o al català, Anfós el Benigne nomenara per a prendre la decisió «a miçer Guillem Jàfer, qui era del Regne de Valéncia e no feya part», davant l'incapacitat de posar-se d'acort dels dos juges (l'u català i l'atre aragonés) comissionats per a decidir sobre tal qüestió.

No menys sugeridora és l'història de Jordi de Sant Jordi, una de les figures lliteràries del Sigle d'Or valencià, que era fill de musulmans conversos; o la d'un poble, Chilches, a on gran part de la població musulmana trià abraçar el cristianisme en 1280, sent batejats «ab padrins e padrines christians de natura». O, en fi, fixar-nos en un gran detall com l'indumentària tradicional dels nostres llauradors, els saragüells, que no són atra cosa que els 'sarawil' andalusins, usats també en Turquia, Aràbia o el nort d'Àfrica. ¿Absoluta ruptura? ¿Catalans tots?