BOTA EN VARAL; BARRAL EN TAULETA

Tant el nom de bota com el de barral me retrotrauen a un temps en el que pel carrer sols passaven carros i, dalt d'ells, carreter o llaurador. L'u i l'atre, acompanyats d'haca, macho, o cavall i gos, perque si no anaven a treballar al camp, transportaven arena de la mar, fem, mobles, atovons i rajoles que de tot hi havia tràfec, des d'un corral, fàbrica o almagasem. O també per anar al mercat, puix tot lo que se venia allí no se portava dins d'una cistella o d'un cabaç. L'home li duya a la dòna -ans de començar la seua tasca en l'horta-: bledes, cols, tomates, cebes, creïlles, albargines, faves... puix per a casa li'n sobraven. Eixos carros, des del mercat, prenien camí de l'horta. I no tornaven fins que no arribava la fosca. D'ahí que, tant el llaurador com el carreter, portaven el seu quemenjar darrere quan anaven llunt del poble. Perque si el treball el tenien prop, el net, la filla o sa muller li portaven el plat de calent allà pel migdia. En la sària duïa almorzar i dinar; la bota penjada en el varal, i el barral el tenia sobre la tauleta en la que sopava a la porta de casa en l'estiu i prop de la llar si era hivern.