DEL PA DUR AL PA BLANET

MANUEL CASAÑA TARONCHER

Quan, a voltes, algú dels meus nets se queixa en taula perque el pa no està lo suficientment blanet -que és com ad ell li agrada-, li dic que quan yo tenia la seua edat lo que volíem era tindre pa fora com fora i si era de farina de forment, millor. Llavors, ell se callava, esperant que la yaya li'n duguera del més moll. I és que les circumstàncies ho canviaren tot. Aixina que hui tens lo que vols, sempre que tingues diners per a comprar-ho.

Canvià també l'horta, perque aquella que, adés, estava conreada per llauradors casolans, en éste i l'atre camp, hui el tens sense cap llaurador i, si ne veus alguns, la majoria són colles de rumans, negres o russos més que dels que en ells tu pots parlar. Ahir, solien ser veïns de camp i veïns de poble; pocs n'eren del poble del costat, puix aquells també tenien terra en el seu municipi que procurar. I tots ells, que ben matí s'havien alçat, arribats ya ben nit fosca a casa, només tocar el rastellet de la porta li dien a la dòna: «Posa el sopar que ya he aplegat». Se sentaven i es posaven a fumar.

També el diari, eixe que tant abundantment va al contenedor de paper hui en dia se tirava com ara. Servia per a fer espantamosques, per a ornar les estanteries dels rebosts , per a cobrir els calaixos, els fils de la llum; com a paper higiènic, per a encendre la llar, per a guardar, durant tot l'any, lo mateix les llavors de les tomates, que dels espinacs, que dels melons -per a plantar-les sempre si havien segut dolços i bons-. Aixina és cóm aquell diari que poc se comprava i molt s'estimava en casa solament se llegia en el cassino o en la barberia. I, quan ya per a res servia, anava a parar al femer. Ah, i per Pasqua, també en ell molts yayos i pares feyen cachirulos, estreles o miloches per als nets, eixos que en ilusió els envolaven durant tres dies, be en el pla de l'Ermita o en el del Palmar, apartant-se un poc de la gent que allí s'havia reunit per a berenar i cantar la 'Tarara'.

Recorde ara, que se solia dir, en el temps d'Eduart Escalant, «cursi» a qui parlava mal el castellà. Pregunte, puix: ¿podem dir-ho, també, hui a tots aquells que parlen català diguent-nos que són valencians?