Aquest

ÒSCAR RUEDA

Molts de vostés coneixeran els versos del marqués de Santillana: «Non tanto mirara / su mucha beldad, / porque me dexara / en mi libertad. / Mas dixe: «Donosa / (por saber quién era), / ¿aquella es la vaquera / de la Finojosa?...» / Bien como riendo, / dixo: «Bien vengades; / que ya bien entiendo / lo que demandades: / non es desseosa / de amar, nin lo espera, / aquessa vaquera / de la Finojosa». Íñigo López de Mendoza naixqué en Paléncia en 1398 i muigué en Guadalajara en 1458; contemporàneu de grans escritors del nostre Sigle d'Or, com Ausias March (1397-1459) o Jordi de Sant Jordi (1395-1424), qui fon amic personal del poeta castellà. L'admiració cap a una figura clàssica de la llengua castellana no provoca en canvi (com a mínim, a ningú en el seu juí) que algú pretenga recuperar, en el castellà actual, arcaismes fa sigles desapareguts, com 'aquesse' per 'ese', 'non' per 'no', 'finojosa' per 'hinojosa' o 'vengades' per 'vengáis'; a pesar de que formes paregudes se conserven encara en unes atres llengües com el gallec.

Centrant-nos en les castellaníssimes pero arcaiques formes 'aqueste' y 'aquese', podem trobar eixemples molt més recents: com este de 1604, de Martín Peraza ('Primer tomo de sermones quadragesimales y de la resurreccion'): «Principes, aqueste es el Señor de la viña, y vuestro. Nobles, aqueste es vuestro Rey, que os enriqueze, y no os sustenta de esperanças vanas. Mercaderes, aquesta es vuestra preciosa margarita, joya que vale mil millares de mundos». Formes que convixqueren durant sigles en les equivalents 'este' i 'ese', no sols en castellà sino també en portugués, fins que acabaren per desaparéixer.

El cas del valencià fon paregut. En els primers testimonis escrits de l'idioma conviuen les formes dites reforçades, 'aquest' i 'aqueix', i les clàssiques, més pròximes a l'ètim llatí, 'est(e)' i 'eix(e)': 'mas esta nit' (Alcoy, 1263); 'eixa vostra vil boca' (Tirant lo Blanch, 1490). La convivència anà decantant-se cap a una desaparició de les formes reforçades (que, per contra, pervixqueren en català i mallorquí) i una hegemonia de les formes clàssiques, que es tornaren úniques en valencià.

Fins ací, la realitat històrica i filològica. Ara, imaginem al presentador d'un acte festiu d'un poble de La Mancha que, en el moment d'agarrar el micròfon per a parlar, escomençara a pronunciar arcaismes com els del senyor marqués o paraules pròpies del portugués, pensant que són 'més correctes' que el seu castellà natiu. Les rialles del públic li impedirien continuar el seu estrambòtic parlament. Havem dit La Mancha, pero podríem dir qualsevol localitat valenciana de hui, a on l'absurda doctrina implantada a colp de talonari des dels anys huitanta ha fet creure a molts valencians que «parlar correctament» és rescatar paraules mortes fa 500 anys o que mai han existit en terres valencianes. Estranya 'ciència' filològica...