AQUELL TEMPS DE BOTIGES

MANUEL CASAÑA TARONCHER

Era quan no teníem neveres, la carn se guardava en la carnera. Ni tampoc teníem cocacola ni Tv, i, si volies entretindre't, faena te'n sobrava i, si no volies, caminar i sí menejar-te, te sentaves en l'entrada de la casa en l'engrunsadora, la que tenia per companyia alguna planta de colocàsia i engabiats, dalt de les bigues, algún canari o cagarnera fent la seua serenata. Per eixos dies era quan el meu yayo Vicent me dia: «Quan tens set desiges tindre aigua en les botiges». I és que més d'una ne solia dur en el seu carro si anava al secà per a llaurar son garroferal i la seua tasca s'allargava més que la verdolaga en l'horta.

Les primeres botiges s'emplearen pel Neolít. Es feen en ous d'estruç, per als majors; de codorniu, per als chiquets i, de pardalets, per als bebès. Se pintaven per a que cadascú sabera quina era la seua. Botiges, que els chiquets solíem empinar-les quan estàvem sofocats de córrer a ple sol jugant pel carrer. Només tenies que entrar en una casa -cases que sempre estaven en portes obertes o mig badallant (per por a que hi els entraren centenars de mosques), agafaves la botija, que estava en la taula damunt d'un plateret, bebies i te n'anaves. L'ama ni s'enterava que entraves i eixies i ya podies, més fresc, seguir jugant a la partida de pilota. Botija que la duya el llaurador, la portava el carreter, la tenien els obrers per les teulades com, també, se venia un traguet d'aigua en les estacions als passagers, en la plaça de bous als espectadors i també en la plaja a tots aquells que s'estaven torrant al sol i transpiraven de valent. Elogis d'ella feen els que la usaven. Tant els fusters treballant entre borumballes com els impressors agafant les lletres de plom dels chivalets.

Com no he pogut trobar cap elogi de la botija en valencià, ne copie un en castellà. És d'Esteban Conde Choya, publicat en el llibre «Agua antigua en noria nueva». I diu: «El barro se ha hecho barro, / recipiente domador de agua libre / y amigo de la sombra. / El barro se ha hecho aljibe de repente, / botijo, compañero de esta hora / para aliviar mi sed con su cascada / fría, cristalina, deseada... / Te recuerdo botijo, con cariño / aliviando, en las tardes del verano, / la sed del campesino / tras empuñar la reja del arado.»