Ampar i els llibrets

ÒSCAR RUEDA

Com a mínim en el món faller de la capital i contornada, parlar d'Ampar, sense més epítets, és parlar d'Ampar Cabrera i Sanfèlix: la flamant guanyadora el passat dimarts, per quinta volta, del premi extraordinari Bernat i Baldoví. Ya saben: el màxim guardó d'un concurs, el de llibrets de falla de Lo Rat Penat, que, a banda de centenari, és també, per a l'Unesco, tan Patrimoni de l'Humanitat com els cadafals, l'indumentària, la música o la pirotècnia de les Falles.

Igualada ya a victòries en dos llegendes de la poesia festiva com Donís Martin i Pere Delmonte, a cinc victòries de distància de Josep Bea Izquierdo i d'Emili Panach 'Milo', i encara llunt del deu de la naturalea en poesia festiva, N'Anfós Ramon i Garcia, que conseguí l'aborronant sifra de dèsset premis extraordinaris Bernat i Baldoví durant tota sa vida, el cas de 'la Cabrera', no obstant, és doblement singular. La primera singularitat, per sòrt, cada volta ho serà menys: la seua condició de dòna. Una condició que hui, 8 de març, volíem reivindicar, precisament, per lo que té de normalitat integradora i lliure de prejuïns, en un sentit o en l'atre: la d'una poetesa festiva a la que, contra absurdes prevencions d'époques passades, no se li cauen els anells per emular a un pare Mulet o un Bernat i Baldoví quan tracta escenes eroticofestives i un tant escatològiques que són tan del gust de l'humor valencià. Pero també les de crítica política o social: al sà i al pla, sense miges tintes i com manen els cànons de la nostra sàtira secular. Una sàtira que no és pròpia d'hòmens o dònes, sino, simplement, de ments despertes, en sentit de l'humor i que han heretat el sà sentit burlesc que caracterisa el geni valencià de totes les époques.

Pero Ampar és, també, el símbol de la resistència contra certes èlits autoinvestides d'autoritat moral i acadèmica: contra eixos 'illuminati' de la política, de la llengua, de la llibertat i del fals progressisme que han segut i són els primers en justificar la censura i la difamació contra aquells que, defenent la festa, la llengua valenciana, la llibertat de pensament i de creació lliterària, i la visió crítica de la realitat sociopolítica, ho fan en un sentit contrari al de les seues llimitades ments elucubrants.

Aquell grotesc episodi en el que s'intentà, contra la voluntat de la majoria dels fallers, censurar uns inocents versos de Cabrera en el Llibre Faller; l'obstinada obsessió de deixar sense premi, per part dels comissaris politicofestius de la Conselleria, als llibrets de falla íntegrament escrits segons les Normes de la RACV; i les censures del dia a dia, les que no es conten pero es coneixen, acabaran, esperem, pronte. Pero encara que no acaben, Ampar, dòna, fallera, poetesa, excelent persona, esposa, mare i amiga dels seus amics, continuarà sembrant la llavor de la cultura valenciana allà a on vaja. Per moltes victòries més.