Sábado, 30 de junio de 2007
Registro Hemeroteca

en

EDICIÓN IMPRESA

TRIBUNA
Valencianisme, identitat i ortografia
Imprimir noticiaImprimir Enviar noticiaEnviar

Publicidad
No és fàcil provocar un debat seré i constructiu per a parlar d’una cosa tan apassionant com l’idioma valencià i, per això, és reconfortant llegir algunes de les reaccions que va generar el meu article publicat el passat 2 de juny en este mateix diari. En este sentit m’agradaria matisar coses que diguí l’altra ocasió i respondre algunes de les qüestions que s’han plantejat.

En primer lloc, no és exacte establir un paral·lelisme directe entre els resultats electorals del 27-M i els sentiments lingüístics de la societat valenciana. Però d’estes recents eleccions sí que es poden extraure dos conclusions molt contundents. Primera, els partits que en el seu programa electoral deslegitimaven l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, bé han quedat fora de les Corts, bé han sigut castigats severament amb fortes pèrdues de vots. I segona, la societat valenciana ha canviat, està més segura d’ella mateixa i confia més en les seues institucions i viu els temes d’identitat amb menys visceralitat que fa uns anys. Això implica que els intents de canviar significativament el marc lingüístic institucional actual estan condemnats al fracàs, cosa que no vol dir que no hi haja faena per fer o que no queden moltes coses importants per definir i consolidar.

Fent un poc de memòria, front als candidats “tradicionals” a assumir el paper d’entitat normativitzadora del valencià, la RACV i l’IIFV, finalment les Corts Valencianes optaren sobiranament, a instàncies del Consell Valencià de Cultura, per crear una institució ex-novo, l’AVL. A partir d’eixe moment les legítimes aspiracions normativitzadores de les altres institucions deixaren de tindre sentit, cosa que no els lleva legitimitat, com encertadament senyala el Sr. Fores Lahoz, sinó que simplement canvia el paper que han de jugar en relació a la llengua valenciana, el qual ha d’encaixar en l‘ampli marc general que vaja definint l’AVL. Naturalment, les institucions tenen les seues inèrcies i més encara en temes tan sensibles per als valencians com els que afecten la llengua pròpia. Les coses necessiten el seu temps de maduració i cadascú ha de donar les passes que toque quan corresponga, però això no és igual a abstraure’s indefinidament. Una posició a la defensiva pot permetre resistir, però mai avançar.

Molt encertat ha estat el Sr. Martínez Roda al senyalar que la nova etapa afecta a tots i no sols a una part dels valencians. Un dels grans errors del fusterianisme fon tractar de reduir el valencianisme a l’esquerra i com més elitista millor. Pensava, erròniament, que es pot transformar tota la societat a partir d’una de les seues fraccions. Ja coneixem el resultat d’aquell mantra de la Transició: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Però a l’altre costat de l’espectre, la vinculació majoritària a posicions conservadores, que a més eren a sovint més castellanitzadores que valencianistes, ha sigut una constant, i la incapacitat per a connectar amb l’esquerra valenciana moderada també. Si volem que la societat valenciana avance és precís que quallen uns mínims valencianistes que siguen assumibles per la gran majoria dels nostres conciutadans i dels seus representants als dos costats de l’espectre. En això el marc estatutari és clau, i en la qüestió lingüística l’única amb possibilitats raonables d’establir el mínim denominador comú és l’AVL, per molt que per un motiu o per un altre no acabe de convéncer totalment als qui han estat més implicats en la baralla de la llengua, puix no debades intenta situar-se en una posició central.

Té molta raó el Sr. Martínez Roda quan apunta que el problema ortogràfic és més símptoma que malaltia. El canvi de la germanor renaixentista per la submissió identitària que suposava el projecte dels països catalans tal i com es plantejà en la segona mitat del segle XX va obligar a propugnar solucions radicals, inclús absurdes, per a conjurar aquell perill. Però les circumstàncies actuals no són les de la Transició. Hui els valencians tenim una autonomia política consolidada, millorable però perfectament capaç de defendre les institucions i símbols valencians. Fins i tot un diari com La Vanguardia reclamava fa pocs dies que les autoritats catalanes deixaren de somniar truites i abordaren les relacions amb els seus veïns valencians des del respecte i sense caure en pretensioses fantasies pseudomedievals. L’augment de l’autoestima dels valencians, per molt que encara siga minso, és el millor antídot contra les vel·leïtats que posen en dubte la nacionalitat històrica valenciana. Com millor ens vaja socialment i políticament més probabilitats tenim els valencians de repetir el procés que reafirmació de la nostra identitat pròpia que ja férem en el segle XV. I això sense necessitat de “seleccionar” què recordem del nostre passat o dels nostres lligams amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó. Perquè cal tindre present que en aquell moment històric de màxim esplendor del Regne de València els valencians teníem l’orgull de dir davant del món que parlàvem en llengua valenciana però no per això escrivíem diferent a com ho feien a Catalunya. De fet, fórem els valencians els qui determinàrem la norma culta de tots.

Adés hem comentat que l’AVL intenta situar-se en una posició central. Això és cert però admet matisacions importants. Com ara, que d’acord amb la seua Llei de Creació la normativa que fa oficial partix de les Normes de Castelló. Este fet ha sigut interpretat pels partidaris de l’altre codi ortogràfic, el de la RACV, com una desqualificació completa. Certament, la simetria no és perfecta. Es dóna la següent paradoxa: encara queda una minoria extremista que ha criticat amb ràbia i enuig el consens estatutari que suposa l’ús de l’expressió “idioma valencià”, una minoria que encara hui defén que això de “valencià” està bé per a anar per casa o entre els amics, però que no servix ni a escala estatal ni molt manco a escala europea o “científica”, que no fa el més mínim cas a l’AVL si no és per a criticar-la furibundament, ni vol sentir parlar d’un model de llengua genuïnament valencià. Puix bé, per mor de l’ortografia eixa minoria es troba còmodament instal·lada dins del sistema que voldria subvertir.

Pasa a la página 33.

 
Vocento

Contactar | Mapa web | Aviso legal | Política de privacidad | Publicidad

Canales RSS