Sábado, 2 de junio de 2007
Registro Hemeroteca

en

EDICIÓN IMPRESA

TRIBUNA
Una nova etapa per al valencianisme del món de la RACV
Imprimir noticiaImprimir Enviar noticiaEnviar

Publicidad
Les recents eleccions autonòmiques i municipals del 27 de maig tindran, sens dubte, moltes repercussions, però en este article voldria centrar-me en l’impacte que, previsiblement, tindran en el valencianisme que es mou al voltant de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

Les Normes de la RACV foren una proposta lingüística per a codificar el valencià necessària en el seu moment i que ens ha ajudat a arribar on estem: amb un Estatut d’Autonomia que consagra l’idioma valencià i una institució normativa específicament valenciana, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Però, com a tal projecte, les també conegudes com a Normes del Puig no han pogut concertar consens ni guanyar un suport suficient en la societat valenciana per a ser una alternativa viable. De fet, han anat perdent progressivament el favor popular fins a tocar fons en l’actualitat, amb l’afonament dels partits que tradicionalment les han defés i amb una davallada constant del seu ritme de producció editorial. Arribats a este punt, cal plantejar-se quin sentit té continuar apostant per una normativa que ha esdevingut marginal i que s’enfronta clarament al marc de consens estatutari seguit majoritàriament pels valencians.

Per desgràcia, durant molts anys els defensors d’estes normes han fet una interpretació molt restrictiva del valencianisme, limitant-lo en la pràctica a la defensa a ultrança del particularisme idiomàtic valencià. Esta restricció té efectes molt negatius perquè deixa fora d’este valencianisme, entre altres coses, una enorme quantitat de valencians i, pitjor encara, d’il·lustríssims antecedents sense els quals no es pot entendre de cap manera el valencianisme històric. Suposa deixar de banda noms tan reeixits com Constantí Llombart, Lluís Revest o Nicolau Primitiu. El mateix Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença valenciana i preclar fundador de LAS PROVINCIAS, era un ferm defensor de la germanor lingüística de valencians, catalans i balears sense renunciar per això a una actitud de valencianitat incontestable. La llista es llarga i, en tot cas, ens permet descartar fàcilment la fal·làcia que no es pot fer valencianisme fora del particularisme lingüístic ni fora de les normes de la RACV. Ara bé, si haguérem d’haver fet cas a les soflames entre messiàniques i catastrofistes que en els últims mesos han anat proferint contra l’AVL, algú podria pensar que València està farcideta de “traïdors” i que la llengua i la cultura valencianes estan irremissiblement perdudes. Però si una cosa han deixat clara les recents eleccions municipals i autonòmiques és que esta gent carix de tota legitimitat per a dir-li a ningú qui és o com s’ha de ser valencianiste, què és o com ha de ser el valencianisme.

Partint del màxim respecte que em mereixen les persones que opten per mantindre la seua visió del món encara que sàpien que és minoritària, voldria fer el següent raonament. Les Normes de la RACV han complit el seu paper però el seu temps històric ha passat. Una volta assumida esta realitat, els seus seguidors s’han de plantejar què fer. Han de parar-se un moment i tractar de recordar perquè començaren esta batalla. Alguns saben que la començaren per pur anticatalanisme. A estos, poca cosa els he de dir perquè els sentiments són refractaris als arguments. Però molts estan (o hem estat) en eixe barco per un sincer desig de defendre la llengua valenciana. Perquè sabem que una llengua normativa artificialment separada de la llengua del poble l’única cosa que aconseguix és desafecció i rebuig. L’arribada de l’AVL ve a tancar eixa separació. Potser encara siga prompte per a valorar el seu impacte atés que és una institució jove que encara necessita un cert rodatge, però les línies bàsiques que marca estan ahí i han de donar cabuda a totes les sensibilitats valencianistes. El marc general determinat per l’Estatut i l’AVL obri un espai, encara per cobrir, on les entitats i associacions que fins ara han fet costat a les normes del Puig poden continuar amb la seua tasca valencianista. De fet, podrien fer moltes més coses si abandonaren la seua actitud testimonial (en el sentit estricte de donar testimoni d’alguna cosa, i poc més). I així podrien, a més, superar la indesitjable situació de desencontre institucional que patixen actualment.

Per exemple, a Lo Rat Penat li permetria retrobar-se amb la seua tradició. No oblidem que ha estat més anys ensenyant les Normes de Castelló que les del Puig. I això no fon ni és de cap manera incompatible amb totes les activitats culturals que manté tradicionalment esta entitat: el Cor Popular, les Danses, la celebració dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València o la implicació en les Falles, en la festa de les Creus de maig, en els certàmens poètics a la Mare de Déu i en tantes i tantes activitats.

La pròpia RACV fon en el seu moment signatària de les Normes del 32 i a elles es mantingué fidel per més de quaranta anys. Ara, no ha de sentir-se presonera de la seua criatura. Esta institució seguix tenint un paper cabdal en l’estudi de la cultura valenciana. És més, assumir la competència normativa de l’AVL per al valencià no implica que haja de deixar, necessàriament, de preocupar-se per la llengua. Seria ben factible que exercira com a orientadora respecte a les preferències d’ús lingüístic, a imatge del que fan altres institucions com l’IIFV, sempre que respectara el marc normatiu de l’AVL.

Pasa a la página 31

 
Vocento

Contactar | Mapa web | Aviso legal | Política de privacidad | Publicidad

Canales RSS