No sé si escrivint el que vaig a escriure ara mateix traspassaré una línia que deuria observar amb certa indiferència. No ho sé, potser el més raonable seria callar i romandre en la còmoda situació que permet mirar amb perplexitat com passa tot el que ara ens envolta, que no és altra cosa les falles. Insistisc que deuria callar-me, però no puc, si no ho dic rebente.

Ara per ara faig dos lectures ben diferenciades del que suposa la festa mare de la terra valenciana. La primera no mereix molta reflexió: les falles són una exageració desmesurada de tots els valors culturals possibles. És evident, trist per a uns pocs, però evident. La segona lectura, en canvi, necessita més estudi, sobretot de la gent que organitza tot el cacau de pólvora, alegria i glòria beneïda que simbolitza Sant Josep. Les falles, i que em perdonen les bones gents que poblen els casals festers, donen l’esquena al poble. Ja no entre a valorar si són cultura o no, al cap i a la fi, tothom té dret a pensar el que li done la gana. Però no puc defugir que de populars, les falles, res de res. Deixant de banda com d’obsolets i repetits se presenten cada any els monuments, l’únic mèrit dels quals és ser grans o xicotets i també fer crítiques ràncies i mal escrites, com no; és inqüestionable que el poble -i quan dic poble em referisc a la gent que suporta com un sant les envestides del rebombori folklòric-, només hi participa quan toca quedar-se en el cotxe esperant que passe la comitiva de torn o quan toca plegar-se a la raó absoluta, és a dir, ací estem mosatros i ningú més!

El que passa a Sagunt, per a més inri, és encara pitjor. Almenys en altres llocs, amb un poc de sort, es poden passar estonetes agradables i tot. A Sagunt no. Caldria que les falles d’aquest poble es miraren, d’una vegada per totes, el camí que estan prenent, allí solitàries, cada dia més enfonsades en el seu món idíl·lic i subvencionat. I que se n’adonaren, ni que fóra per un segon, que hi ha gent que no ha demanat una festa tan apàtica com la que ofereixen. Caldria, per tant, que algunes comissions es plantejaren per què la gent de Sagunt no s’involucra en els actes que s’hi organitzen, ni tan sols en les discomòbils i orquestres suposadament públiques que es munten pels carrers. Caldria. Perquè si no, no en tinc el mínim dubte, les falles en el seu conjunt aniran desinflant-se a poc a poc, com ja està passant.

El clàssic meninfotisme valencià ha destruït moltes coses dignes d’admirar i mai no abandonarà el seu empeny destructor, tan implacable. La novetat d’aquesta vegada, no obstant això, és que aquest dogma de fe tan estés entre els valencians, s’ha inserit insòlitament en els seus principals seguidors. I el pitjor és que encara no ha eixit ningú capaç de denunciar-ho. El seu imperi privilegiat, clar està, sempre s’ho impedirà. És el problema que tenen sí, però ja s’ho faran...