L’emblanquinador –més que pintor o pintora- era aquella persona que en un pinzell de rabo llarc –casi sempre una canya- i nugant en la punta una granereta, se dedicava a emblanquinar fronteres i corrals i alguna que atra paret de les habitacions de les cases d’antany.

He retret hui a la memòria aquell ofici perque abans més que hui, en estar per vespres de festes patronals ya estava en el corral la gerra plena de calç a remulla. Esta mai podia faltar perque pluges i sol feyen que la corfa de les parets –garbera d’antigues pintades- se solsira i caiguera feta pols. Aixina que com no se volia que per desidia la paret mostrara en quín fanc i pallús s’havia edificat la casa, calia el llavó de cara per a que se posara ben bonica, esperant que la santa Patrona passara en la processó.

No sempre era un professional el que s’encarregava d’esta faena. Moltes voltes, moltíssimes, era la mateixa ama de casa la que –una vegada el marit havia tret el carro per anar a l’horta i ella posara el perol al foc-, ficant-se un mocador al cap agafava el poal ple de calç i feya que la blancor ixquera al carrer o passara al corral que rebia la llavada de molt bona gana. Tant que les gallines i els pollastres, ànets i pollets en vore-la, en el poal en dansa, s’escarotaven. Creïen que anaven a tindre doble ració, pero pronte veïen que aquella blancor ni era el groc de la dacsa ni del pastat del segó que solien almorzar tots els dies. Llavors, l’ama, ya més tranquila, seguia fent lo que calia, emblanquinar el corral per a que el gall cantara el seu quiquiriquí ben content i el tito el glu-glu-glu, prepotent. També per allí estava l’atra gerra plena de lleixiu que servia per a emblanquinar la roba. Lleixiu que no era precisament el que descobrira Scheele en 1774, ni el que purificà Bertholet en 1781 o treballà el farmacèutic Labarraga en 1820. No, perque ad eixa disolució -bàssicament hipoclorit de sodi en aigua- no me referixc, sí a la que se tenia en casa després d’anar a per cendra al forn i se posava a arremullar en aigua. Per a que la roba que se rentava en aquella aigua –afegint un poc de blavet- traguera en més força la seua blancor. Lleixiu caser que ya no s’usa com tampoc el servici dels emblanquinadors de fronteres i parets.

des de l’andana