Las Provincias

Els últims dies de quaresma, els catòlics celebrem la mort i passió de Nostre Senyor Jesucrist, i un any més, en la meua memòria reapareixen una gran quantitat de vivències de la ja llunyana infantesa. I a pesar que el Concili Ecumènic, Vaticà II, ha canviat algunes coses, en el meu record han quedat inesborrables antigues tradicions de la vella litúrgia quaresmal.

Sempre recordaré aquelles capelles del temple de l'Encarnació cobertes de grans cortines morades tapant les diverses imatges devocionals, o el sumptuós monument del Dijous Sant construït amb forma de gran escalinata sobre l'altar major, tot reblit de plantes, de palmes i de plats amb blat grillat que les dones de la parròquia cultivaven dins dels armaris per tal d'esblanqueir el seu color verdós.

A l'església de l'Encarnació, hi havia un nombrós grup de dones piadoses que sustentaven l'activitat parroquial, i totes elles ben governades per les que de veritat manaven, la senyora Angelita, la Tramussera, les germanes Maria i Trini, les Tragantes, la senyora Tònica la de l'hort de Cora, i la senyora Adelina, la Muntanyana.

Eren les que lideraven el moviment parroquial del nacional catolicisme de postguerra.

Controlaven les juntes parroquials del Cor de Jesús, de la Mare de Déu del Carmen, i del quinari de Sant Francesc d'Assís, ja que eren les hereves plenipotencials de la Tercera Orde Franciscana, assentada des de sempre a l'església de l'Encarnació dels pares Caputxins.

Entre les diverses funcions que desenvolupava aquell grup de senyores, estava la d'organitzar la processó més mística i misteriosa de la Setmana Santa d'Alzira, la del silenci, a les cinc de la matinada del Divendres Sant.

Una processó molt concorreguda pel seu caràcter nocturn, silenciós, i tan fora de context. Difícilment podré oblidar el plaer que em causava, des de la meua responsabilitat d'escolanet, observar el teje y maneje d'aquelles dones preparant les andetes del Natzaré i de la Mare de Déu de la Soledat.

Vore el goig que brollava dels seus cors mentre vestien i arreglaven les dues imatges, ja que eren escultures fetes per a ser vestides amb tela natural, encara que, aquell ritual tenia també una condició sagrada, i és que, al Natzaré, solament el podia vestir i desvestir un home, les dones tenien totalment prohibit posar-li o llevar-li la saia i la túnica. (Un costum que, encara hui dia, es manté en la Molt Il·lustre Arxiconfraria de Jesús de Natzaret i Mare de Déu del Sufragi, d'Alzira).

I he de dir en honor a la veritat que, la convivència d'aquell grup de poderoses senyores de la parròquia de l'Encarnació, tenia també les seus fissures.

Recorde com si fóra ahir mateix el dur enfrontament de la senyora Adelina, la Muntanyana, amb les seues companyeres, tot a causa de l'abusiu preu que, segons opinaven algunes d'elles, pretenia cobrar de les flors que proveïa a la parròquia, i que ella mateixa cultivava en el seu hort de Vilella. O les bregues per si els peus del Natzaré haurien de sobreeixir més, o no tant, per davall de la túnica.

Però, finalment tot acabava sempre bé, i l'antiga i mítica processó complia un any més el ritual del silenci, llevat del soroll de les llances desconjuntades de l'exèrcit de romans que, ben abastits d'aiguardent, i capitanejats pel cap de bombers municipal, "El Judiet", obrien i tancaven la processó.

Sincerament, desconec l'origen de la llegendària desfilada, però tenint en compte que se celebra a l'hora dels matines, i naix i mor a l'antic temple conventual dels pares caputxins, no seria d'estranyar que haguera vingut al nostre poble de la mà dels frares franciscans, durant els primes anys del segle XVII.

Siga com siga, hui forma part del farcit programa d'actes de la singular Setmana Santa d'Alzira declarada, fa vint anys, Festa d'Interés Turístic Nacional.

Enhorabona per a tots els confrares de la nostra ciutat.