Borrar
Urgente La borrasca Nelson trae lluvias generalizas a Valencia este fin de semana
Carmen Ferrés García, 'Carmen Insa'. LP
Muere Carmen Insa, alma mater de la tienda de vestidos y disfraces Casa Insa

Muere Carmen Insa, alma mater de la tienda de vestidos y disfraces Casa Insa

La Casa Insa de Valencia, con una dilatada trayectoria de más de un siglo, cierra sus puertas con la muerte de su gerente

LAS PROVINCIAS

Valencia

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Lunes, 1 de enero 2018

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Compartir

Carmen Ferrés García, conocida como Carmen Insa, como a ella le gustaba que le llamaran, falleció ayer en Valencia a los 96 años de edad. Carmen era el ama mater de Casa Insa, la tienda ubicada en el número 48 de la calle Baja que ha abastecido de vestidos y complementos a numerosas representaciones teatrales de zarzuela, ópera, cine, carnavales, fallas, fiestra patronales y procesiones hasta la última de´ada del siglo XX.

Hasta 2013 todavía proveyó a la procesión del Corpus de la ciudad de Valencia de 400 trajes, así como también aportaba los ornamentos para actos oficiales y protocolarios. En 2009 legó 2.000 trajes al Museu Valencià d'Etnologia de la Diputación.

Casa Insa comenzó con una modesta tienda de alquiler de disfraces, donde Miguel Insa ingresó como aprendiz cuando era casi un crío. Tras conocer de cerca el negocio y con unos ahorros adquirió la roperería en 1859.

Miguel Insa y su mujer Teresa Pastor trasladaron la tienda al noble palacete asentado en una construcción del siglo XVI, posiblemente la que fue la casa del pintor Juan de Juanes.

Desde aquella época Insa ha sido el cuño de las exaltaciones de las Falleras Mayores e infantiles, de la ornamentación en la Feria de Julio y el engalanaje de la Lonja, el Ayuntamiento o el Palau de la Generalitat para importantes actos y recepciones. «Hemos hecho de todo y todo lo guardamos, la verdad es que estoy contenta de que alguien se preocupe de conservarlos», decía Carmen Ferrés en una entrevista en LAS PROVINCIAS.

Trabajadores de Casa Insa.
Trabajadores de Casa Insa. LP

Pero si la indumentaria fallera y las celebraciones institucionales es sinónimo de casa Insa, también es una institución en el teatro. Juan Ferrés Insa fue quien tomó las riendas del negocio y comenzó a aceptar encargos de Enrique Rambal y empezaron a cobrar fama por el vestuario de las obras que el actor-director concebía con efectos especiales y que fueron muy aplaudidos en España y en Latinoamérica como el conde de Montecristo, Miguel Strogoff, el jorobado de Notre Dame.

Junto a estas obras, Casa Insa también realizó indumentarias para zarzuelas y en la postguerra fue requerida en los estudios CEA de Madrid para varias películas el Huésped del sevillano, la Gitanilla o Pequeñeces.

Taller de Casa Insa.
Taller de Casa Insa. LP

Obituario

Este es el obituario remitido por Oreto Trescolí:

''El 31 de desembre de 2017, en esgotar l’any, i als seus 96 anys d’edat, donya Carmen Ferrés Garcia, Carmen Insa –com ella desitjava anomenar-se– ha volgut esgotar també el seu últim alè, serenament, amb la memòria i el seny sencer, com és propi de les persones que viuen la vida intensament i coherentment, amb l’únic desig de fer les coses ben fetes, de no deixar res a mitges, de sostindre fermament l’agredolça torxa que el destí li havia encomanat com a darrera regent de la prestigiosa Casa Insa de València. Ens deixa la dona amable, modesta i senzilla, intel·ligent lluitadora i enamorada de la festa i el teatre que la seua família, amb un incansable esforç, va saber mantenir viu des de mitjan segle XIX fins fa poc més d’una dècada. La Casa Insa de València, amb una dilatada trajectòria de més d’un segle, tanca hui amb ella, definitivament, les seues portes.

Aquesta roberia, ubicada al núm. 48 del carrer de Baix, ha abastit de vestits i complements a nombroses representacions teatrals, de sarsuela, òpera, cinema, carnestoltes, festes patronals, falles i processons fins l’última dècada del segle XX, i fins el 2013 encara proveïa els vora quatre-cents vestits que integren la processó del Corpus de la ciutat de València, així com ornaments per a actes oficials i protocol·laris. No fa tants anys, la seua custodiadora, donya Carmen Insa, ens rebia diàriament darrere de l’imponent taulell de fusta, educada, servicial i atenta, o agulla en mà a la sala de costura que donava al carrer, davant els amplíssims i alts finestrals que grataven el sostre de revoltons, incansable i il·lusionada entre teixits, patrons de paper i amb el riquíssim testimoni que suposaven els seus nítids records, articulats amb senzilla i ferma intel·ligència, en un passeig fluït pels seus llavors vora huitanta-nou anys al servei d’aquest establiment familiar. En cada anècdota, la seua veu, acompanyada d’una memòria prodigiosa, ens ajudava a anar filant el grapat d’informació que els llibres de registre del negoci encara conserven amb un minuciós detallisme i que quasi gràficament arrepleguen bona part de la història de les nostres festes.

Fou aproximadament cap al 1850, que Miguel Insa Pareja, xiquet oriünd d’Ontinyent, va ser enviat pels seus pares a treballar a la roberia que Juan María Gimeno i Mateu regentava, seguint l’ofici familiar, a la ciutat de València, al carrer de Baix de l’Alfondech, núm. 14. Allí Micalet treballava com a ajudant fins que el 1866 el propietari del negoci va decidir traspassar-li’l. Començava d’aquesta manera la història d’un negoci familiar dedicat a la confecció i el lloguer de roba amb gran solera a València, apellat fins a hui Insa, en honor seu. Miguel Insa Pareja tingué dues filles i un fill: Mercedes, Teresa –àvia de donya Carmen– i Miguel. Aquest últim fou qui continuà el negoci fins la seua mort el 1961, amb noranta anys i sense descendència. Molt meticulós i ordenat en la feina, i un bon amant del teatre, passà llavors el negoci als seus nebots, però només Juan Ferrés Insa, fill de Teresa Insa Pastor i José María Ferrés Alcaide, es va fer avant amb el projecte.

Home molt emprenedor, ambiciós i amb bona vista per als negocis, Juanito –com el coneixien els seus– se’n va fer càrrec juntament amb la seua dona, Josefa García Juste, qui a més s’ocupà de confeccionar bona part dels vestits que servia la casa. Va saber derivar la dedicació del seu taller des de la roba de processons –encara en auge durant el primer terç del segle XX– fins a la indumentària per al cinema i els ornaments, segons els temps i en funció de les necessitats que ell intuïa en la València de la República i postguerra. De fet, la mateixa proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931 el va sorprendre a Cullera, preparant la indumentària de la processó i cavalcada de les festes a la Mare de Déu del Castell, així com els carros triomfals que hi participaven. I heus ací la seua enorme versatilitat que, allotjat a les Escoles, va haver d’improvisar amb el material del qual disposava unes representacions acords amb la ideologia de l’estrenat règim republicà i va enginyar una carrossa presidida per una fotografia en gran de Blasco Ibáñez. Després de Juan Ferrés, va heretar el negoci fins al 2009 la seua filla Carmen Ferrés García, fent-se càrrec del taller de costura ja després de guerra i continuant la tradició familiar. De sa mare va aprendre, de ben menuda, l’art del fil i l’agulla, però no sols això, també li va contagiar l’entusiasme per la sarsuela i els seus vestits. Amb obres com Don Gil de Alcalá, Luisa Fernanda o Doña Francisquita s’introduí en el negoci familiar en els anys trenta. En aquell moment la feina era complicada, ja que eren l’única roberia que quedava a València i totes les companyies s’adreçaven a ells. Es duien a terme representacions de sarsuela i teatre a El Micalet, al Patronat, al Principal –on fins i tot, en temps de guerra, serviren el vestuari per a Fuenteovejuna i Son mis amores reales– i a l’Apolo, entre altres. Però no només a València sinó també a molts pobles de la contrada. Una mateixa setmana s’escenificaven dues Rosas del Azafrán o tres o quatre Gavilanes, pel que era necessari confeccionar per duplicat i fins i tot per triplicat un mateix vestuari, fet que complicava i molt el dur un inventari de roba cada volta més complex. En els anys quaranta i cinquanta es feia molt de teatre a València. La Casa Insa servia a les companyies de Milagros Leal–Salvador Soler Marí, Ismael Merlo–María Luisa Colomina i, sobretot, Enrique Rambal. També es feia cinema, i la Casa Insa treballà per a alguns estudis cinematogràfics com CEA o Cifesa. Seua era la roba d’algunes pel·lícules com El Huésped del Sevillano, Pequeñeces, La Gitanilla o La última falla.

En minvar en les dècades següents les representacions teatrals, els negocis de la Casa Insa derivaren cap a les disfresses i el vestit tradicional de valenciana, on donya Carmen s’ha donat a conéixer com una gran indumentarista, tot i que el seu caràcter extremadament humil feia que sempre rebutgés tal consideració. De les seues mans han eixit destacats vestits de valenciana tant per a importants membres de l’aristocràcia -va vestir de valenciana la duquessa d’Alba quan fou Fallera Major de la plaça del Mercat, a Carmen Martínez-Bordíu, Fallera Major Infantil en 1960, Concha Piquer, Sonsoles Suárez i les Infantes Pilar i Margarita de Borbó- i, des de 1949 fins al anys setanta, els de les Falleres Majors de València. És precisament en les dècades dels seixanta i setanta que assoleix un important prestigi –segons recordava, solia fer uns cent vestits per temporada– i així fins el 1993 en què féu el seu últim vestit per a la Fallera Major de la ciutat. Aquesta dedicació ha estat la seua gran passió, més que la indumentària per a les festes o per al teatre, fins al punt que un dia son pare li digué no sense certa ironia: «Em fastidies amb les llauraoretes», ja que li dedicava molt més temps a la confecció de vestits de valenciana que als ornaments i abillaments teatrals i festius que havien estat fins al moment l'especialitat del negoci familiar.

El 1996 donya Carmen es jubilà i, tot i continuar al capdavant de la Casa, el negoci quedà en mans dels seus nebots, centrant-se ara en el lloguer d’elements d’ornament per a actes protocol·laris i oficials, disfresses i indumentària festiva per a importants celebracions com ara el Corpus de València o els Miracles de sant Vicent –sent aquestes peces encara les antigues originals de la Casa–.

Donya Carmen Insa llegava el 2009 el fons Insa al Museu d’Etnologia de la Diputació de València i li fou concedida el 2011 la Medalla al Mèrit Cultural per aquesta donació que passava així a ser patrimoni de tots els valencians, amb més de 2000 peces de roba que donaven compte de l’esplendor de la festa des de 1850 fins a l’actualitat. Amb ella se’n va hui una part important de la història del teatre i les processons valencianes.

S’apaga la vida, però no la memòria. Amb el seu permís, ens quedem amb la seua veu dolça passejant-nos per les vivències de tot un segle, i amb el desig compartit de reescriure la festa valenciana a través de la Casa Insa. Gràcies per tant, donya Carmen.

Descanse en pau.''

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios