Artículos
Al Kosovo, independència, sí
Sobre la fragmentació de l'antiga Iugoslàvia ha hagut teories i doctrines per donar i vendre. I una vegada més ho ha pagat el nacionalisme o els nacionalismes. I caldrà aclarir que, excepte el cas de Kosovo, el nacionalisme no ha tingut res a vore en eixe procés. Croàcia i Sèrbia parlen la mateixa llengua, que els ha integrat com a poble. L'única diferència està en que eixa llengua en Croàcia la escriuen en alfabet llatí i en Sèrbia, en ciríl·lic.
Tampoc és una qüestió nacional la que separa a Bòsnia i Sèrbia, que parlen la mateixa llengua, sinó la religió d'ambdues.
On sí hi ha una evident diferència nacional es al Kosovo. Que no són iugoslaus; eslaus del sud, per molt que algú s'empenye. És molt simptomàtic que el 90% de la població, sense fissures, no vullga ser ni serbi ni iugoslau. El 90% és una expressió més que suficient per saber quina és la voluntat popular. Restarà si es vol el tros de Mitrovica, al nord, totalment serbi, però cap avall no hi a dubte. ¿Hi ha millor explicació per a voler ser independent que el 90% de la gent? (I no és el 51% ni el 60%, ni el 70%, és el 90%.) On queda el dret dels pobles? Lo absurd és la postura russa de defensa de les fronteres de l'Estat iugoslau i la postura sèrbia de voler per damunt de tot seguir sent imperi: l'imperi de la gran Sèrbia que s'ha perdut en orris. No deixa de ser curiós que, quan la URSS es desfeia, un conegut polític espanyol va a anar a vore a Gorbatxov a explicar-li les excel·lències del "estado autonómico para satisfacer las cuestiones nacionales". ¡Molta clarividència!. Al poc temps la URSS rebentava i no solament es separaven els repúbliques bàltiques sinó també la Rússia blanca i Ukraïna. Ara volen que Sèrbia faça lo mateix al Kosovo.
Lo curiós es que per una banda està Rússia i Sèrbia i, de l'altra, EE. UU. i la UE. Bo. No tots els països de la UE. No estan ni Xipre ni Espanya. Xipre perquè pensa amb la població turca del nord de l'illa, ¿no tindran dret els turcs? Del costat espanyol s'al·lega que seria un mal precedent per Euskadi i Catalunya, ¿de veres?
El cas és que, després de fer tanta caricatura dels nacionalismes espanyols, sembla que en saben ben poc d'aquestos.
La qüestió del nacionalisme basc, on a més a més dels arguments clàssics juguen sentiments i evidències, no es qüestió sobre la que puga pontificar-se i alliçonar sobre ella gent distinta a la basca. I el nacionalisme català i el poc que hi ha a Balears i a València es d'un altre caire. Es més la reacció contra la actitud separadora del centre i de la pròpia València. El nacionalisme proclama que cada poble deu tindre el seu Estat però no diu mai que l'Estat siga exclusiu o puga ser compartit. Si l'Estat espanyol hagués actuat com l'Estat nacional nostre (lo mateix que ha actuat com Estat nacional de la majoria nacional. Cosa que ha fet molt bé) ningú s'hauria plantejat esta qüestió i no existiria la justa reivindicació permanent front al propi Estat que ens ignora i ens margina. Però eixe no és el cas de Kosovo i es un error greu no reconèixer als que han sigut víctimes de l'imperialisme més absurd (i tos els imperialismes ho son) conegut en Europa: l'imperialisme sense imperi.
Tampoc és una qüestió nacional la que separa a Bòsnia i Sèrbia, que parlen la mateixa llengua, sinó la religió d'ambdues.
On sí hi ha una evident diferència nacional es al Kosovo. Que no són iugoslaus; eslaus del sud, per molt que algú s'empenye. És molt simptomàtic que el 90% de la població, sense fissures, no vullga ser ni serbi ni iugoslau. El 90% és una expressió més que suficient per saber quina és la voluntat popular. Restarà si es vol el tros de Mitrovica, al nord, totalment serbi, però cap avall no hi a dubte. ¿Hi ha millor explicació per a voler ser independent que el 90% de la gent? (I no és el 51% ni el 60%, ni el 70%, és el 90%.) On queda el dret dels pobles? Lo absurd és la postura russa de defensa de les fronteres de l'Estat iugoslau i la postura sèrbia de voler per damunt de tot seguir sent imperi: l'imperi de la gran Sèrbia que s'ha perdut en orris. No deixa de ser curiós que, quan la URSS es desfeia, un conegut polític espanyol va a anar a vore a Gorbatxov a explicar-li les excel·lències del "estado autonómico para satisfacer las cuestiones nacionales". ¡Molta clarividència!. Al poc temps la URSS rebentava i no solament es separaven els repúbliques bàltiques sinó també la Rússia blanca i Ukraïna. Ara volen que Sèrbia faça lo mateix al Kosovo.
Lo curiós es que per una banda està Rússia i Sèrbia i, de l'altra, EE. UU. i la UE. Bo. No tots els països de la UE. No estan ni Xipre ni Espanya. Xipre perquè pensa amb la població turca del nord de l'illa, ¿no tindran dret els turcs? Del costat espanyol s'al·lega que seria un mal precedent per Euskadi i Catalunya, ¿de veres?
El cas és que, després de fer tanta caricatura dels nacionalismes espanyols, sembla que en saben ben poc d'aquestos.
La qüestió del nacionalisme basc, on a més a més dels arguments clàssics juguen sentiments i evidències, no es qüestió sobre la que puga pontificar-se i alliçonar sobre ella gent distinta a la basca. I el nacionalisme català i el poc que hi ha a Balears i a València es d'un altre caire. Es més la reacció contra la actitud separadora del centre i de la pròpia València. El nacionalisme proclama que cada poble deu tindre el seu Estat però no diu mai que l'Estat siga exclusiu o puga ser compartit. Si l'Estat espanyol hagués actuat com l'Estat nacional nostre (lo mateix que ha actuat com Estat nacional de la majoria nacional. Cosa que ha fet molt bé) ningú s'hauria plantejat esta qüestió i no existiria la justa reivindicació permanent front al propi Estat que ens ignora i ens margina. Però eixe no és el cas de Kosovo i es un error greu no reconèixer als que han sigut víctimes de l'imperialisme més absurd (i tos els imperialismes ho son) conegut en Europa: l'imperialisme sense imperi.
