Per l’estat és descobrir com en pocs kilòmetres- menys de tres hores de camí-, pots trobar realitats socials, culturals i econòmiques tant distintes, fins i tot oposades. Els estudiosos ja donaran les seues raons però amb la simple contemplació ja s’explica molt.
Jo voldria fer paleses dues experiències: la primera fa referència a l’arquitectura urbana. A l’entrar als pobles pobres he trobat carrers amb façanes velles i envellides, infraestructures sense manteniment, en desús; et fa la impressió que sols va ser nou els primers dies després de la inauguració, i d’això ja fa molt de temps. Mentre que als rics del nord gaudim de façanes antiquíssimes amb pedres treballades i netes mentre que al interior tot molt nou, acabat d’estrenar.... sembla que el passat és tant digne i hermòs com el present. També n’he trobat d’altres, com Gandia, que es fan a pedaços, on el mesclaillo d’estils embota el cap del transeünt i fa desagradable un descobriment urbanístic que hagués pogut ser harmoniós. Si això passa a un casc antic -encara li donem eixe nom?- que direm de les ampliacions d’ací cent anys?.Però reprenguem: si aquells pobles pobres no podem ser models doncs la renovació urbana no depèn d’ells, el rics, amb corporacions instruïdes, poden i deuen ser models amb impromptu propi... i no deixar-ho en mans dels constructors- pot ser sí dels arquitectes-. Per tal tema jo propose unes normatives locals, comarcal i de la generalitat que marquen certa homogeneïtat arreu del nostre territori- No n’és un invent doncs hi ha models que marquen els colors de les façanes, o la tipologia constructiva exterior-. Evidentment resten llibertat el constructor i el propietari però, si l’objectiu principal dels primers és guanyar diners, de les administracions públiques vetllar per la qualitat de la “res pública “ a llarg termini. A d’altres temps el poder familiar se’n demostrava construint palaus al gust de l’època que donaven al carrer principal i restava per gaudi de tots. Ara és igual?. Doncs no. Aquestos palaus han de ser adquirits per les institucions per no ser enderrocats i dels nous palaus... vosaltres sous testics i jutjes.
D’altra banda, en eixes mateixes ciutats riques, sí riques, he gaudit de l’ús de la bicicleta- família inclosa -prestada gratuïtament a la casa de cultura. Però la sorpresa creixia en vorer que no érem usuaris circumstancials si no uns més entre molts, a qui no els importava ni els núvols ni les rampes constants, i damunt no molestaven els vianants que compartien vorera amb nosaltres.
Però el més fort va ser comprovar com suprimien pàrquings de cotxes per permetre els pas segur de vianants i bicicletes. Serà la degradació de la raça humana o seran uns politics valents que no temen perdre les eleccions?....Després ningú s’ha atrevit a retornar-ho a pàrquing. Per transmetre informació diré que per via informàtica es prenien les dades, s’utilitzava la bici menys de quatre hores i es tornava, abans de les huit a algun dels casals públics de la xarxa municipal i autonòmica. Jo, a més, proposaria que als distints pàrquings municipals se’n pogueren prestar.
Les maneres de compartir la vida a les ciutats són resposta dels ens públics i dels seus polítics agosarats, que marquen tendències. Per cert, cap de les tres ciutats estava governada per un mateix grup polític.
