Una setmana quedava ja perquè acabara el curs escolar. Quasi tres mesos d'estiueig per davant i que segons pareix, es presentava molt calorós. Anit, quasi no vaig poder dormir, i d'això estàvem parlant mentres ens menjàvem un arròs caldós amb les primeres bajoquetes llargues de careta i conill.
La meua tia tenia una mà especial per a eixe arròs d'estiu. Quan tenia ben sofregit el conill, li posava un poc de tomaca ratllada i unes albergines que a penes havien crescut vint centímetres, amb el seu peduncle que no havia tingut temps d'endurir-se encara, tendres, tendres, el poquet de safrà en brins torrat i un poc de pebre roig fullat. Ho cobria d'aigua i ho deixava coure més de mitja hora a foc lent.
Afegia llavors dos gots d'aigua calenta i quan alçava el bull, altres dos gots d'arròs per a cinc persones. I llavors el miracle, els primers pimentons verds llargs als que només els hi hauria fet un tall. Eixe sabor... eixes primeres verdures... Vint minuts i el cel es feia present en la terra. Increïble.
Però el meu iaio estava molt preocupat, perquè l'aigua de la séquia no havia arribat encara per a poder regar l'hortalissa i les plantes començaven a ressentir-se. El reg tradicional era pel sistema d'inundació. Havia recorregut la séquia a peu en direcció al pou d'on eixia, per a comprovar on estaven regant. La manera era senzilla, es tallava l'aigua mentres es regaven el camp que li tocava i així baixaven a poc a poc fins que arribara el seu torn. I així fins a arribar regant els camps fins al final del recorregut i es tornava a començar des del principi.
Així, doncs, l'aigua arribaria a la caseta sobre les quatre de la matinada i si se li passava el torn i regava després, li estaria llevant l'aigua a què estiguera regant el seu camp en el seu torn. Conclusió, que tenia previst, quan caiguera el sol, anar a dormir a la caseta per a poder regar eixa nit. I ja vos haureu imaginat qui li acompanyaria. Una estona de sesta i sobre les sis de la vesprada en el carro i de camí a una aventura més. Em pujava amb una llesca de pa regada amb vi i sucre. M'encantava.
L'animal en la cuadra i el meu iaio treia poals d'aigua i regava els encisams que eren les que més estaven patint. Jo, quasi sense poder, amb una arruixadora, donava aigua a la terra davant del riurau per a refrescar. El sol ja s'amagava i el vespre ajudava a aguantar la xafogor.
Assentats al ras, la taula de mobila vella, baixa i gris pels anys que tenia. La cerimònia d'enrotllar-se el cigarro mentres jo no parava de fer-li preguntes. Traiem de la cistella la cassola i un guisat de pollastre amb tomaca es va fer present. El meu iaio amb la seua navaixa de mànec de fusta tallava una tomaca i una ceba acabades d'agafar, estava fent una ensalada que regaria amb un bon oli d'oliva i un poc de sal. En una 'fiambrera', una pebrera en salmorra que només amb la seua olor ja t'obria l'ànima.
Lo + leído
Top 50
- 1
Dénia rechaza poner los paneles del castillo en castellano porque habrá folletos y código QR
- 2
Carrió lamenta que la polémica del valenciano empañe la gran actuación en el castillo de Dénia
- 3
Expertos inciden en que la comarca es «una isla» por las malas comunicaciones
- 4
Sanet y Negrals celebra por primera vez un bou embolat y bous al carrer tras 33 años
- 5
El precio de la vivienda aumentó un 3,9% en Dénia en 2016 tras años de bajadas
- 1
Lucía, la estudiante de Derecho que ejerce la prostitución
- 2
La Guardia Civil alerta sobre una falsa aplicación que roba los datos del móvil
- 3
Pilar Eyre: «La Familia Real debe estar contenta. En vez de adjudicarle un hijo se lo quito»
- 4
Le toca la lotería y liquida todos los productos de su negocio a un euro
- 5
El máster de la UPV que da empleo al 100% de sus alumnos