Records de la meua infància

Setmana Santa, vacacions. Demà seria Pasqua, diumenge de resurrecció, berenars, mones... I estrenaria els pantalons vaquers, les sabatilles i la camisa 'pascuera'. Com no? Acabem d'arribar a la caseta i sense desenganxar l'animal del carro, vaig ajudar el meu iaio a traure un canyís del riurau a l'era. Estava assecant faves amb la seua baina per a guardar. Feia un matí magnífic, lluny quedava ja el fred i la humitat de l'hivern i donava gust estar en el camp respirant el que ja olia diferent.

La panxa em feia soroll, senyal inequívoc que la fam aguaitava. Abaixe del carro una cistella tapada amb un tovalló a quadros. El meu iaio va traure la taula de mobila grisa conseqüència dels anys que havien passat per ella. Dos cadires baixetes... i la cistella damunt, on àvidament vaig començar a furgar. La botella de vi o barral, com la cridava el meu iaio. Un portaviandes, un tros de cansalada, un pa redó... un pot que contenia raïmet de pastor, que per als que no ho coneguen és 'uña de gato' que la meua iaia feia en salmorra.

Mentrestant, el meu iaio va traure una botija d'aigua fresca del pou per a mi. Navaixes en mà ens vam disposar a provar la deliciosa truita de faves i unes tomaques de penjar fregides que ens havien preparat. Una ceba grillada que acaba d'arrancar... no podia parlar amb la boca plena.

Entre mos i mos i algun altre glop de vi el meu iaio m'explicava que sembraríem fesols de careta, preguntant-me si sabia perquè se les cridaven així. Amb el cap li conteste que no, i em va dir que les llavors blanques tenien dos taques negres que si et fixaves, s'assemblaven a una cara. Per Sant Isidre havien de sembrar-se, em va dir. El vaig ajudar a sembrar i després em va manar a agafar pésols. La gossa Jeni no parava de lladrar. Sabia que tenia prohibit entrar en l'hortalissa i el meu iaio li llançava mirades amenaçadores.

A l'Àngelus, camí de volta per a menjar a casa. Abaixe del carro i vaig eixir corrent cap a la cuina, on la meua tia estava traient una cassola del foc. Ajudada amb un cullerot, va traure un tros de carn enorme que va depositar en una safata. Una llengua de vedella em va dir. Déu meu, que no menjaria jo. L'havia tingut al foc bullint, amb una cabeça d'alls, llorer, boletes de pebre negre i una ceba sencera, més de dos hores. Amb un drap així en calent, va començar a pelar-la per a llevar-li la pell que la cobria. Una carn quelcom rosada anava apareixent.

Acabada l'operació, va posar una olla plana sobre els ferros del foc i va cobrir el fons d'oli d'oliva. Va xafar unes dents d'alls i els va ficar mentres tallava finament una ceba que també va incorporar. Va ratllar dos tomaques i a l'olla amb elles. Va pelar i va tallar tres carlotes. Va ofegar tot uns minuts, va posar dos cullerades de pebre roig fullat i va tirar un got de vi blanc sec.

Quan va començar a bullir, va provar de sal. Tenia hidratats en aigua uns rovellons que va agregar amb la seua aigua i tot. Del caldo on hi havia bullit la llengua, va colar i ara sí, ho va cobrir tot bé. Deixant que pujara el bull. Mentres em tenia allí pelant pésols com un boig. Va tallar a filets la llengua i els vam ficar en l'olla junt amb els pésols. En menys de quinze minuts teníem un guisat de llengua de vedella per a xuplar-se els dits.