Las Provincias

Records de la meua infància

Pésols amb 'bufa'. :: Juan Salvador Gayá Sastre
Pésols amb 'bufa'. :: Juan Salvador Gayá Sastre

Ma mare em va portar la maça de fusta que li havia encarregat al fuster. La quaresma acabava i el capellà eixiria pels carrers a beneir les cases abans de ficar-nos de ple en la Setmana Santa.

El senyor rector, a qui acompanyava el sagristà i els 'monesillos' o escolans, recorreria els carrers del poble. Davant aniria un dels monesillos fent sonar una campaneta avisant de l'arribada de la comitiva. Amb l'hisop o sarpasset beneiria amb aigua les cases i els seus habitants que esperaven amb les portes obertes.

Sobre una taula un plat amb sal, una safa amb aigua i una cistella amb ous. El rector mesclaria amb un poc de la seua sal beneïda que portava amb la de la família, i resaria una oració beneint l'aigua que s'utilitzaria per a arruixar tots els racons de la casa i guardar una poca per al cas que algú es posara malalt o moribund poder-ho arruixar amb ella. Els ous se'ls portarien en senyal d'agraïment. Era la Salpassa o Sarpassa.

Davant de la comitiva, aniríem els xiquets apegant amb les maces en la vorera recitant allò de «Ous ací, ous allà, bastonaes a l'escolà; ous, al ponedor, bastonaes al senyor rector; ous a l'armari, bastonaes al senyor vicari». I allí estaria jo aporrejant les voreres i les portes de les cases que estigueren tancades.

Quasi forcejant amb ma mare, que no em deixava, vaig agafar la maça i vaig aconseguir el permís per a anar a ensenyar-se-la als meus iaios. La meua iaia estava forrant una garrafa recobrint-la i cosint-la amb llata. Després li faria unes anses, perquè el seu destí seria el de transportar el vi quan anéssem a treballar en el camp. El trontoll del carro... no podíem arriscar-nos que es trencara.

La meua tia estava desgranant uns pésols i a ella em vaig unir. Les baines en un lloc i els grans en un altre. Jo no era molt de pésols, la veritat, però em van advertir que els cuinaria d'una manera que de segur m'agradarien.

El rebost era un espectacle. Havien comprat embotits per a la Pasqua. En les canyes penjades del sostre, sobrassades, botifarres, salchichons... I una cosa redona negra que em cridava molt l'atenció. Era el "morcó" negre també nomenat bufa.

La meua tia va agafar les baines dels pésols, els va tallar en trossos més xicotets i les va posar a bullir amb un litre d'aigua i un poc de sal. Quinze minuts i va deixar que reposara amb la tapadora posada.

En una olla va cobrir el fons amb oli d'oliva, i d'un tros va tallar unes làmines de pernil. De la bufa va tallar un tros i fa fer uns daus. Tot això, junt amb una ceba tendra partida per la mitat, ja dins de l'olla, la va acostar al foc perquè calfara sense que arribara a fregir. Només que impregnara l'oli de sabor. Així ho va tindre mitja hora.

Arribat el moment, faltava poc per a ser l'una del migdia, va posar l'olla sobre els ferros del foc i va omplir poc menys de la mitat del líquid colat on hi havia bullit les baines. Va portar ara si a ebullició i ho va deixar quinze minuts. Va retirar la ceba que va rebutjar i va posar dos grapats per persona dels pésols tendres. Mentres tenia un casset amb aigua, sal i vinagre i va escaldar un ou per persona. Deu minuts coent-se els pésols van ser suficients per a tindre un plat de cullera amb un gust excepcional.

Seguix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es

Recibe nuestras newsletters en tu email

Apúntate