Las Provincias

Records de la meua infància

Records de la   meua infància

M'estava menjant jo una bona llesca de pa amb oli i sucre que em tenia apegats els llavis de tanta dolçor, això sí, amb molta mestria subjectant-la per a no embrutar-me les mans. El «crec, crec» característic al mastegar-ho i eixe sabor tan oblidat hui. La pastilla de xocolate no podria fallar, però m'agradava guardar-me-la per al final.

La meua tia estava amb un llibrell entre les cames, assentada en una cadira baixeta. Estava desossant uns dàtils, pelant-los i tallant-los a trossets xicotets. La mateixa quantitat de panses del tipus Corint, que no tenien llavors i que havia tingut a remulla amb aigua calenta. Em va manar pujar a la cambra perquè li abaixara unes pomes que tenia entre palla. Pomes de la varietat «Perelló de La Vall d'Ebo».

Tot això ho va remoure i amb una maça va anar donant-li colpets i estrenyent fins que va aconseguir desfer-ho quasi a una pasta, que aconseguiria afegint-li al final un got de mistela de 'Teulà'. Va picar en un morter la mateixa quantitat d'anous fins a convertir-los en pols, deixant alguns trossets i que va abocar també en el recipient. Una cullerada de canella i va remoure, ara sí, tot molt bé per a mesclar els sabors.

Tenia llest el 'Jaroset', un dolç que segons em va dir ens havien deixat els jueus i que segons diuen va ser part del que es va menjar en l'última 'cena de Jesús'. Hui he pogut esbrinar que la paraula Jaroset, prové de l'hebreu Jerés, que significa argila, i per a ells és símbol del ciment que els jueus van usar per a construir rajoles en la terra d'Egipte. El llibrell se'n va anar al rebost tapat amb un tros de tela de lli, per al seu repòs, no sense abans fer-li una creu amb unes sarments perquè la tela no tocara l'aliment.

Acabat el primer, es va posar a preparar el dinar. El meu iaio s'havia anat de bon matí a arreplegar sarments del camp, perquè de l'última poda dels ceps, encara li quedaven per agarrar. L'esperàvem per a l'hora de dinar.

Damunt de la taula un bon tros de fetge de corder. La meua tia ho tallava estrenyent-ho amb una mà i amb l'altra passava el ganivet fins a aconseguir traure uns bons trossos fins. Amb llima i sal grossa els va anar fregant i netejant-ho molt bé. Ho va llavar i ho va assecar amb un drap.

La cassola de ferro al foc, amb el seu oli d'oliva i un poc de sal perquè no esguitara. Va començar a sofregir el fetge afegint un poc de pebre negre. Mentres va tallar dos bones cebes a tires i quan li va donar la volta al fetge, la va incorporar. Hora de posar-li una culleradeta de pebre roig fullat i una fulla de llorer. Va tapar i deixar que coguera i es caramel·litze la ceba.

El meu iaio havia arribat. Es va llevar la boina i es va llavar les mans i la cara. El carro estava fins dalt de perdigots de sarments, però podien esperar.

Assentats en la taula, la gossa assentada entre ell i jo, erta ella i mirant-nos de reüll per si algun dels dos li tirava un trosset de pa que, d'assegurança, agafaria en la seua boca abans que tocara el sòl.

Seguix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es

Recibe nuestras newsletters en tu email

Apúntate