Records de la meua infància

Havíem tingut una setmana llarga del mal temps. Pluja, humitat, fred i el meu iaio estava d'un humor inaguantable. - Demà agafarem herbes? La burra fa molt que no ix i necessita exercici. Amb un sí rotund l'ajude a abaixar l'albarda que tenia guardada en la pallissa.

Pensat i fet. No eren les huit del matí i allà que anava jo muntat sobre l'animal camí del camp. Fred, era poc. Estava gelat fins als ossos. El sol a penes aguaitava i encara no calfava. Tot blanc per la rosada blanca que pareixia tirara fum. El meu iaio a peu i al seu costat la Braca, la seua fidel gossa, que no parava de mirar el camí i al mateix temps, girava el cap per a fixar-se en la cara del meu iaio per a cerciorar-se que tot anava bé.

Us imagineu la varietat d'herbes que pot haver-hi en un camp? Imagineu-vos que d'una a una, jo, li anava preguntant al meu iaio si eixa era bona per a agafar o no. Fins a la boina havia d'estar de mi, perquè no parava de dir-me que em mantinguera al seu costat i així m'ensenyaria a distingir les varietats. La xicòria o 'camaroja', les roselles, dent de lleó o pixallits, les distintes varietats de llicsons, la bleda silvestre... Totes elles servirien perquè una vegada ben netes, bullides sempre, menjar-les tal qual, amb un poc de sal, oli i llima, o també per a sofregir-les en oli amb alls i un poc de pebre roig. Per a companatge de les coques una delícia, acompanyada amb un trosset de tonyina salat o de sangatxo amb espines per damunt.

Havíem omplit el sac d'herbes. La gossa pegava bots corrents d'una banda a l'altra. Molts dies sense eixir de casa, i el camp la feia feliç. La llengua li tocava terra i pantaixava sense parar.

El meu iaio em va dir que esperara allí que ell pujaria un poc més amunt a un bancal més humit on no li apegava el sol. La gossa estava indecisa, si quedar-se al meu costat o anar-se'n amb ell. I amb ell que se'n va anar. A l'estona va tornar amb un manoll de conillets i em va dir -ja tenim per a fer una bona truita.

L'estómac ho tenia pegat a l'esquena i no parava de fer sorolls. -Iaio, iaio, no mengem? El meu iaio em va dir que mirara en el cabàs a veure què ens havien preparat. A colp de vista, la botella de vi i una cantimplora d'aigua. Assentats en un marge de pedra, vaig obrir la carmanyola que tenia unes olives i unes penques en salmorra. Enrotllat en paper dues fogasses partides per la meitat, que a penes els cabien més coses dins. El pa, lleugerament torrat amb tomaca de penjar refregat. Una truita que havien fet amb alls tendres, carxofes i llonganisses blanques. Per a donar-li un mos a això, costava. Obria la boca tot el que podia i, amb les dues mans, estrenyia el pa per a reduir el volum perquè m'entrara.

Però que bo que estava. El meu iaio l'havia de tallar a trossets, perquè si li donava un mos com jo, podria ser que la dentadura es quedara acanada en el pa. Això sí, espai anava combinant les penques, les olives i la camaroja que, com a mi, ens agradava crua i uns fulls d'alls porros silvestres que també havia agafat.

Ja era més de migdia i el sol començava a baixar. Feia fred i encara havíem de passar per la caseta, perquè el meu iaio volia donar una ullada. Les pluges havien sigut beneficioses, però abundants, i estava inquiet per veure com estava l'hortalissa.

Seguix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es