Secciones
Servicios
Destacamos
JUAN SALVADOR GAYÁ SASTRE
Sábado, 14 de enero 2017, 01:02
Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.
Compartir
El dia estava solejat però el vent ho feia fred. El meu iaio s'havia resistit encendre l'estufa de llenya en l'última estada de la casa, allí on passàvem quasi tot dia. Des de la cuina s'accedia a eixe espai intermedi que donava accés a la cuadra amb el seu paller damunt. Unes grans portes de fusta vella, de color gris, apanyades amb trossos de fusta d'un altre color, i donaven a l'espaiós corral de la casa a través d'una gran portella per on ens entrava la llum.
Al voltant de l'estufa, assentats cada un al seu. Estava mirant com el meu iaio tallava en trossos un card panical. Al tronc ja sec, li havia netejat els fulls punxants. I veia com, a eixos canonets, amb un palet de fusta els travessava per dins per a poder després, passar-los un fil de iute. Jo no parava de preguntar-li el que estava fent. El meu iaio, amb més paciència que el sant Job, sortejava les meues preguntes com podia, per a no haver d'entretindre's i acabar el que estava fent. Una vegada fet el collar amb el seu cilindre de card, em va començar a explicar: «Este card és una planta que té moltes virtuts, és molt bona contra les picadures i mossos verinoses. Un fardatxo mai es barallarà amb un animal verinós si no té prop una planta d'estes. Perquè una serp, un alacrà o una aranya si li picara, aniria corrent a refregar-se en una mata de card, perquè els seus rostes li alleujarien i inclús li traurien el verí del seu cos. Si alguna vegada et pica una vespa o una abella, amb un full, hauràs de punxar-te al voltant perquè t'isca el verí i picant l'arrel et fas un pegat i t'ho poses damunt de la ferida. De seguida se t'anirà el dolor i la unflamenta».
- Iaio, i tu perquè ho vols?
-«Pues, mira, així penjat del coll, com un collar, el contacte del canonet amb la pell, impedix que m'escalde, que se m'irrite la pell encara que sue molt. I en la cuadra, hi ha diverses mates penjant, perquè des de sempre s'ha dit que tenint així, no hi ha pulses».
La meu tia reia al veure amb què careta d'atenció escoltava els relats del meu iaio. Es va alçar i va dir: «Hora de fer el menjar». I allà que ens en vam anar. Tenia en una olla bullint un caldo amb morralla, una ceba, jolivert, una creïlla, una bona cullerada de pebre roig de full i un poc de sal.
Va agafar una paella fonda i la va posar sobre els ferros al foc. Va cobrir el fons amb oli d'oliva. Va tirar una ceba ben gran trossejada i tres dents d'alls picats en el morter. Quan la ceba va estar daurada, va incorporar mig pot de tomaca fregida. No sé el perquè, però havien trobat mer a molt bon preu en la pescateria. Una cullerada de pebre roig de full, una bossa de coca 'gazpachera', uns brins de safrà torrat, una branqueta de timó, i una altra de pebrella. Va colar el caldo i va afegir un litre i mig al guisat. Va esperar que xuplara la coca i llavors sí que va poder remoure sense por de trencar-la.
Va avivar el foc amb sarments fins que va començar a bullir. En deu minuts la coca estava feta, va provar de sal, i va ser quan va incorporar els trossos de mer tallats quasi com a daus. Va remoure molt suaument i va retirar del foc, deixant tapada la paella uns minuts perquè ens quedara melós.
Tot un homenatge amb este gaspatxo mariner de mer o xerna.
Amb este plat no menjàvem pa, però sí que va traure la meua iaia a la taula un plat de fenoll marí en salmorra que havia fet, i que era un complement perfectament al plat cuinat.
Seguix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es
Publicidad
Publicidad
Te puede interesar
Publicidad
Publicidad
Reporta un error en esta noticia
Comentar es una ventaja exclusiva para suscriptores
¿Ya eres suscriptor?
Inicia sesiónNecesitas ser suscriptor para poder votar.