Las Provincias

Records de la meua infància

I vaig veure que el meu iaio entrava en el rebost. Davall de l'escala, una porta baixeta i un escaló que havies de baixar. El pis era de terra blanca premsada perquè feia d'esponja que absorbia qualsevol indici d'humitat. Uns estants de pedra en la paret de l'esquerra damunt d'un banc d'obra, tot emblanquinat de calç d'un blanc sepulcral. Al fons unes gerres que contenien l'oli de l'any i a la dreta les seues tres bótes de vi, del qual ja estava donant bo compte. El sostre ple de canyes, on tenia penjats les tomaques per a tot l'hivern. Altres gerres més xicotetes amb olives partides, amb all o sense ell, ratllades... i unes orses repletes de carn fregida i cobertes d'oli, el 'frito', fruit de la matança que havíem fet amb els animals del corral, a l'acabar l'estiu. Un verdader santuari gastronòmic per allò del que guarda sempre té.

Havia tret un plat de 'frito' i un altre amb olives partides. Amb un tros de pa, ens disposàvem a donar un mos abans que arribara el migdia. Un piscolabis que deia ell.

La meua tia Pepa tenia posada unes ametles sobre un sedàs al vapor. Volia repelar-les i que quedaren blanques immaculades, El meu iaio havia tret el galló trencant-les amb un martell, amb atenció de no apegar-se en el dit. Una vegada fet, les va estendre sobre una safata i les va ficar en el forn per a torrar-les. No els llevava l'ull de damunt i de tant en tant les menejava. Si es cremava alguna, després amargaria.

Sobre els ferros damunt del foc, amb poques brases, va col·locar una cassola gran que tenia de fang. Va abocar en el seu interior un quilo de mel i un quart de sucre blanc, i amb un pal de fusta va començar a remoure lentament. Mentre s'anava calfant, es mesclava tot. Així van estar rellevant-se, la meua iaia, la meua tia, el meu iaio i inclús jo donada la meua insistència a voler ajudar. Quasi una hora i mitja donant-li a la maneta, com deia el meu iaio. Menys malament que hem pres un mos, comentava ell.

El líquid, sense deixar de remoure-ho i calfar-ho al punt de bull, s'havia convertit quasi en caramel. Cada vegada era més difícil remoure-ho perquè s'havia evaporat l'aigua que contenia la mel. Ho va retirar del foc amb atenció de no cremar-se. Va batre sis clares d'ou muntant-les a punt de neu i les va incorporar, removent sense parar.

Quan va veure que va endurir i quasi no podia menejar va tornar a col·locar la cassola damunt del foc i va abocar dos kg d'ametles senceres que acabava de torrar. Ara sí que costava de remoure de veritat. I jo, preguntant que tot això que era.

Sobre una safata, va posar una làmina de paper d'hòstia i va estendre homogèniament la pasta, estrenyent i repartint-la bé, i la va tapar amb un altre paper igual. Havíem fet un torró gegant. Abans que refredara del tot, amb un ganivet ben esmolat, va anar tallant peces iguals i embolicant-les en paper film.

Ja teníem el torró d'Alacant, el torró dur per al Nadal. Quasi cremant-me, ja estava jo donant bon comte d'ell, passant-m'ho de mà en mà mentres li anava pegant mossos.

Seguix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es

Recibe nuestras newsletters en tu email

Apúntate