Las Provincias

Records de la meua infància

El vell Montgó portava boina. La muntanya coberta de núvols al meu iaio no li portava bons presagis, deia que era senyal inequívoc que el vent de Llevant podria tornar a bufar i amb ell l'aigua estava assegurada. Quanta diferència si mirem el present, on entre tots hem provocat el calfament global i amb això un canvi climàtic que veurem les conseqüències desastroses que ens veiem abocats. Perquè per això, s'havia quedat a casa, per por de què li agarrara la pluja.

La meua iaia, assentada en la cadira, pelava dos gallines que acabava de matar. En una gaveta amb aigua calenta remullava l'animal i anava traient-li una a una les seues plomes. Eixa olor mai ho l'he suportat, i menys ara que m'he fet major, i vaig fugir d'allí tan lluny com vaig poder.

Ajudava al meu iaio, amb una garba de sarments, a encendre el forn morú. Tenia mania de torrar una bona carabassa i uns moniatos que ja havia arrancat i volia provar com havien eixit enguany.

La meua tia Pepa ja estava reunint els ingredients necessaris per a preparar el menjar. Havia arreglat les dos gallines, reservant-se els pits per a torrar-los a la nit. Les espinades, les carcasses, les cuixes, en definitiva, va quarterar els animals tenint molta atenció de netejar bé les seues morelles i traure amb atenció els seus fetgets. No eren molt grans. Una de les gallines tenia la bossa dels ous intacta i dins estava repleta de rovells, que va col·locar en un platet.

Va pelar dos carlotes, un nap i un napicol. Va posar en una olla tota la carn, va omplir amb aigua i va anar espumant tantes vegades van ser necessàries per a deixar el caldo net. Quan ja no va traure més bromera, va afegir les verdures trossejades i va deixar que coguera sobre quaranta-cinc minuts.

Llavors va afegir les morelles, els fetges i el safrà en brins que havia torrat i sal, a foc moderat va deixar mitja hora més que va ser quan va acabar per afegir els rovells de la gallina i un quart més d'hora.

Li vaig preguntar a la meua tia si el que menjaríem seria sopa de fideus, i ella em va respondre, tu has menjat alguna vegada sopa de 'novia'?, perquè hui la menjaràs. Però la de veritat, la sopa de 'menudillos' però coberta com així s'ha de cridar, sopa coberta, i ara veuràs perquè. I això de 'novia'?, perquè se servia en tots els banquets com a primer plat. També se servia el dia de Nadal amb el caldo del putxero.

Va colar el caldo i va retirar la carn separant-la de l'os, les morelles i els fetges ('menudillos') i ho va tallar tot a trossos molt xicotets que va repartir dins d'uns bols de fang, junt amb els rovells i els va omplir del caldo. Llavors mullant els dits amb clara d'ou, va untar els bords i els va posar una massa de pasta fullada per damunt que va fixar i va retallar el que sobrava, quedant tapats per la mateixa massa. Va untar amb rovell d'ou i se'ls va portar al meu iaio, que els va ficar en el forn, fins que la massa va unflar i va prendre un color daurat. Quinze minuts van bastar per a servir i poder foradar la tapadora de pasta fullada a poc a poc perquè fóra caient dins de la sopa.

Dels moniatos torrats de després no vos dic res.

Seguix-me en mon blog www.alfumdelaximenera.es