Las Provincias

Records de la meua infància

Records de la  meua infància

La cambra a casa dels meus iaios era com un homenatge a la cuina de subsistència. Era diàfana i en fons una xicoteta habitació feta amb dos barandats i una cortina de tela com a porta. Dins un "cama turca" que és on jo dormia, una 'mesita' en el mig i a l'altre costat el llit de la meua tia Pepa. Un baül on guardava les mudes dels llits i un penjador on estaven les seues escasses pertinences. Un crucifix en la paret i una perilla penjant del seu fil, presidien el dormitori. Damunt de la 'mesita', una figura del xiquet Jesús de Praga del que era molt devota i un cresol per si se n'anava la llum. Un got amb aigua i oli amb una palometa que encenia per a resar.

Però la resta de la cambra era tot un espectacle. Unes canyes penjant del sostre on havien lligat melons de pell de 'sapo', xanglots de raïm que anaven pasificant de forma natural i que al menjar-los eren autèntiques panses que no havien passat pel procés de l'escaldat. Unes albergines amb els seus talls oberts, així com rastos de pimentons de totes classes. Els de tipus corneta per a elaborar el pebre roig fullat i altres rastos de coents rojos.

En el sòl, tenia una biga de fusta prop de la paret que havia omplit el buit amb palla. Allí tenia pomes i sobretot de la classe Perellons, que no sé quin amic de la Vall d'Ebo li havia canviat una caixa a canvi de no sé què. El meu iaio era un gran amant d'eixa fruita molt característica d'eixos racons de les muntanyes de l'interior alacantí, i que no és més que una varietat de poma Golden amb una mescla de pera, pell de color entre groc i marró i una carn de textura especial i pell prou dura, per la qual cosa aguanta molt de temps al tindre poc suc al ser de secà. El meu iaio em va dir que també se'ls cridava cul de ciri o pomes de ciri, així com morro de llebre. Tapades amb palla també hi havien caquis que s'encollien a l'anar perdent humitat i que quedaven arrugats, però amb tota la seua mel en el seu interior. Menció especial tenia un racó on estava ple de nespres, d'un arbre que tenia el meu iaio en la caseta. Mai les podies menjar directament de l'arbre perquè eren molt aspres, però amb este procés de repòs en palla, era exquisida esta fruita, hui tan oblidada. Codonys també hi havia per allí. Pareixia un pessebre amb la seua palla ple de deliciosos fruits. Un altre dia vos parlaré sobre l'estanteria feta de bigues de fusta repletes de pots de conserva.

Una olor eixia de la cuina que m'arribava a l'ànima. El pescater havia passat pel carrer i li havien comprats unes sépies i unes quantes galeres. La sépia -em deia la meua tia- al ser fresca cal netejar-la. S'obri, es lleva la ploma, la mandíbula i les vísceres. Li llevem la pell i ens quedarà blanca blanquíssima. Però cal saber cuinar-la. Cal fer-la en dos vegades. Primer perquè solte l'aigua i deixar-la refredar, i a l'hora de servir-la tornar-la a passar per la brasa amb poc foc i al plat. D'eixa manera mai ens quedarà dura. Amb una picadeta d'all, jolivert i oli d'oliva... Unes gotes de llima. A les galeres, amb unes tisores li havia llevat els costats perquè no punxaren al posar-les a la boca. Volta i volta sobre la graella...

Una bona ensalada de camarrojes que havia arreplegat el meu iaio del camp, acompanyarien les nostres viandes.

Seguix-me en mon blog www.alfumdelaximenera.es