Las Provincias

Records de la meua infància

Records de la  meua infància

Allà anava jo amb el meu abric blau marí amb els botons amb àncores per la fira de Dénia. No hi havia hagut forma humana d'impedir-ho, ni amb argúcies ni sense elles. Fins vaig provar de dir que em venia gran, però no, fira era igual a abric. I al final que importava. El 'tío vivo', el tren de la bruixa, el tir amb rifle, la tómbola que sempre toca... Però, em vaig quedar parat, les pomes de caramel eren la meua debilitat i allí estaven davant meu, esperant que alguna caiguera en les meues mans. Jo vull una!, mamà, papà jo vull una!

Mentre li apegava mossos escoltava com la meua tia Paquita li anava explicant a ma mare com eren de fàcil de fer. Li deia que amb quatre bones pomes ben netes i sobretot ben seques, se li lleven el peduncle i se li fica un pal fins a la meitat pel centre. Hem de fer un almívar per al caramel, amb dues cullerades d'aigua, 300 grams de sucre, el suc de mitja llima, posem el casset a foc baix i amb una cullera de fusta anem removent perquè no se'ns apegue.

Quan veiem que s'ha fos, retirem del foc i li posem 100 grams de mantega, removent i tornant a calfar fins que vegem que s'ha fet el caramel. Apartem i li posem dues cullerades de pols roja de colorant i continuem removent. Llavors agafem les pomes del pal i les impregnem bé amb el caramel girant sobre elles... ma mare escoltava sorpresa a on havia derivat la conversació... i molt important -va prosseguir- que en acabar d'untar-la bé, d'una a una, les fiquem en una safa amb aigua freda perquè endurisca ràpidament.

Ma mare, per seguir-li el corrent, li va preguntar que allò del colorant roig que era. La meua tia li va dir que una vegada va veure com es feia, i que no era més que rodanxes de remolatxa molt fines que havien assecat al sol i triturades després en un molinet de café. Eixa pols roja, era el colorant natural. Ma mare va riure, per les sàvies paraules, mentre jo l'estirava perquè volia pujar al 'tio vivo'.

M'havia passat al ban dels hòmens. Mon pare estava embrancat parlant amb el meu oncle Jaime, sobre com estava de ràpid creixent el turisme. Li comentava sobre un menjar que havia tingut fa poc amb Pedro Zaragoza, que era el llavors, Alcalde de Benidorm, el que li va dir que açò ja era imparable.

Havien reservat per a sopar en el restaurant Gavilá, perquè mon pare era molt bon coneixedor de com preparaven allí la gamba. Vicente i Josefa, els pares de Jaime Gavilá, van ser els primers que van començar a donar-li importància i a bullir-la amb aigua de mar; gambes, que segons comentava mon pare, ningú volia i que quasi la regalaven.

Una bona ensalada, uns peixets frescs fregits, un plat de tonyina, de sépia a la planxa ... i un plat d'unes coses negres amb punxes, anaven servint-se en la taula. Mamà, mamà, això negre que és?, són eriçons, fill... i això es menja?...

Ma mare, vist el vist, em va demanar un entrepà de coca d'ou, perquè va pensar que jo, de tot allò passava olímpicament. Però no de la tonyina a la planxa que mira tu perquè, m'agradava amb la seua picada d'all, jolivert i el seu toc d'oli i llima. Entre paraula i paraula, es detenia per a donar-me un tros amb el seu tenidor.

Seguix-me en mon blog www.alfumdelaximenera.es