Las Provincias

Records de la meua infància

Arròs amb fesols, nap i manetes de porc. :: Juan Salvador Gayá
Arròs amb fesols, nap i manetes de porc. :: Juan Salvador Gayá

El meu iaio estava preocupat, no parava de canviar de lloc els pimentons de corneta que tenia assecant. Els havia passat per un fil i els tenia penjant al sol, però com la humitat durant la setmana, que s'havia instal·lat per a quedar-se, tenia por que es tiraren a perdre.

D'ells depenia el subministrament de pebre roig fullat de tot l'any. Al final va optar per penjar-los en els respatlers de les cadires i acostar-les a la vora del foc de la ximenera fent un rogle. La meua tia es queixava i preguntava que com havia de cuinar.

La meua iaia estava desgranant unes magranes en un llibrell. Els tallava la corona i amb el ganivet treia el cor. Boca per avall la subjectava entre la mà i amb l'altra li pegaba colpets a la pell amb la maça del morter. Els grans anaven caient a cada colp que li donava. Mesclava amb sucre i glòria 'bendita'.

En la ràdio sonava aquell... «Yo soy aquel negrito del áfrica tropical que cultivando cantaba la canción del Cola Cao...». La meua tia Pepa, remugant entre les cadires va poder acostar-se a la ximenera. Havien invadit el seu lloc sagrat. En l'olla de ferro colat, havia posat unes manetes de porc, unes penques ben netes i uns fesols que havia tingut a remulla. Cobert d'aigua, va tapar i la va posar sobre els ferros a coure.

Quan va alçar el bull, va espumar i ho va trencar per tres vegades amb aigua freda, perquè els fesols quedaren ben cuits. Amb molt poc foc, allí va deixar que el temps obrara miracles. En una hora posaria el nap blanc i napicol trossejats.

El meu iaio havia anat com tots els anys a l'hora d'ara a arreplegar espart. Ho havia deixat assecar uns dies i posat a remulla en aigua freda (hi havia qui ho coïa).

Sobre un tronc de fusta i una maça ho picava donant-li colps sobre la fusta per a ablanir-ho i fer-ho manejable. Amb ell faria cordell, o en este cas, llata per a forrar després les garrafes de vidre de boca ampla que utilitzava per a les salmorres d'olives, pimentons, tomaques... Havia comprat unes noves en la Cooperativa i havia de forrar-les.

Havia passat mitja hora ja de l'Àngelus, referència a casa per a posar l'arròs, i hora i mitja que tenia la cassola en el foc. Així que la meua tia va afegir la mateixa quantitat d'aigua que d'arròs posaria. Va deixar que alçara el bull i va posar el safrà que havia torrat en un paper damunt de la tapa i l'arròs.

Vint minuts serien els culpables perquè ens menjàrem un bon plat d'arròs amb fesols i napicol. De postres la magrana amb sucre.

Acabem de menjar i el cel seguia encapotat però sense ploure. Volien que dormira la sesta, però jo estava encabotat a anar a agafar caragols, i allà que me'n vaig anar amb les meues katiuskes, l'impermeable amb caputxa i un poal que esperava omplir. «No t'allunyes molt que va a ploure», em cridava el meu iaio.

La gossa Jeni, quan va veure que eixia al camí es va posar al meu costat. Era llista com els dimonis i volia acompanyar-me per si hi haguera algun perill. El seu instint per a tot era indescriptible. El meu iaio se l'havia criat de llet, no em recorde qui se la va donar, però en la meua vida he conegut una braca més intel·ligent.

Seguix-me en el blog www.alfumdelaximenera.es