Borrar
Records de la  meua infància

Records de la meua infància

JUAN SALVADOR GAYÁ SASTRE

Sábado, 15 de octubre 2016, 00:01

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Compartir

El dia 12 era un dia molt especial. Que si dia de la Hispanitat, que si festa nacional, per ací no anaven els tirs, no; els tirs anaven perquè era el dia en què s'obria la tan esperada veda de caça. El meu iaio, gran caçador com ja sabeu, havia eixit sobre les quatre del matí amb la seua fidel gossa Jeni, la seu braca, que tantes alegries li donava, i mai se separava d'ell, dormint inclús en la porta de la seua habitació. Havia disfrutat d'allò més i no parava de comptar-nos com havia abatut les tres perdius amb què va tornar. «En la muntanya gran, revolada d'Antonio que l'havia intentat abatre, em va vindre de costat.».

Però hui dissabte, ens les menjaríem. La meua tia Pepa, que ja les tenia pelades, netes i flamejades, les havia tallat en quarts. Sobre la taula de fusta havia fet un muntó amb 800 grams de farina i just en el centre li va fer un forat com si d'un volcà es tractara, va abocar mig litre d'aigua tèbia amb una cullerada sopera de sal i va anar pastant fins a una coca fina, que va estendre i va estirar fins que tinguera una grossària d'entre dos o tres mil·límetres. Ella deia que com el cant d'un duro. Després va extendre les brases amuntonant altres; va deixar caure la coca sobre elles i la va tapar amb les altres perquè coguera entre dos capes pels dos costats iguals. En un minut ja estava espolsant-la i tallant-la en xicotets trossos que va reservar ben tapada.

Va posar una paella 'gazpachera' gran sobre els ferros del foc i amb un bon doll d'oli d'oliva, va començar a fregir molt lentament els trossos de perdiu amb un cap sencer d'alls. Mentres va tallar a trossos un pimentó roig i dos verds, dos cebes i va preparar una bona tomaca ben ratllada. Quan la carn la va tindre ben daurada, la va retirar i va reservar i va començar a fregir la ceba, els pimentons; va afegir la tomaca i una bona cullerada de pebre roig de full. Quan va estar tot fet, ho va retirar. Va posar llavors les perdius que havíem fregit, un litre i mig d'aigua tèbia, deixant que cogueren sobre quaranta-cinc minuts. El caldo havia reduït un poc i va ser quan incorporà tot el sofregit que havia esclafat amb el piló del morter. Però encara hi havia més, va incorporar uns caragols i unes branquetes de romer, deixant que coguera, tot junt, vint minuts més que va ser quan li va afegir els trossets de la coca 'gazpachera'. En quinze minuts més el gaspatxo estava fet i melós just per a servir.

El meu iaio discutia si eixe menjar era manxec o no, perquè afirmava que en el nostre territori eren molt tradicionals en certes poblacions de l'interior, com Ayora, on els criden gaspatxos Ibèrics i també en les comarques del Vinalopó, sent en la Muntanya del Túria, Requena-Utiel i en altres comarques, on els criden gaspatxos serrans. Plat de pastors i caçadors que reunia al seu voltant a les persones comptant les seues penes i alegries i com no, les gestes del dia de caça.

Fora com fora, el guisat havia eixit exquisit. Jo era la primera vegada que el provaba i al principi m'ho prenia amb calma però la veritat és que la carn es desfeia en la boca i la coca eixa, impregnada de sabor, estava de repipó.

Ara a esperar diumenge que ve que tornaria a penjar-se l'escopeta al muscle i segur que tindria moltes més anècdotes que comptar-nos. El meu iaio vivia amb passió la caça.

Seguix-me en el blog www.alfumdelaximenera.es

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios