Borrar
Urgente Cuatro muertos, dos en Tarragona y dos en Asturias, por el temporal
Caldereta de conill. :: Onofre Segarra Fabuel
Records de la  meua infància

Records de la meua infància

JUAN SALVADOR GAYÁ SASTRE

Sábado, 8 de octubre 2016, 00:48

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Compartir

El vi ja en la bóta i en lloc segur en el rebost de casa. Bullint i esperant per a poder-li posar el tap definitiu i que el miracle es produïra. Mentrestant tenia el meu iaio que anar a casa, per a anar afegint un poc més de most que tenia guardat en uns cànters.

Mentres això passava, jo tenia un constipat de mil dimonis. M'havien untat pit i esquena de Vicks Vaporub i així anava jo, olent a una mescla de menta, càmfor, eucaliptus i no sé què més. Però així i tot, jo amb els meus iaios en la seua caseta.

La meua iaia havia pelat tomaques.Havia tret les llavors i les va escórrer tot el que va poder. En una olla plana i a foc mitjà les coïa. Per cada quilo de tomaques, un quilo de sucre i el suc d'una llima. Estava fent confitura de tomaca. Em va apartar, perquè quasi havia ficat el nas dins del perol i em va dir que em podia cremar perquè solia esguitar al fer bambolles.

Havia d'estar removent sense parar perquè no es pegara al fons i es cremara, perquè es tiraria a perdre tot, pel mal gust que deixaria. Ja ho havia cuit una vegada i deixat refredar, i així ho faria fins que no poguera quasi moure la pasta. Ara ho estava coent de nou fins que poguera fer unes pastilles igual que el codony. Allí la vaig deixar, assentada en una cadira baixeta i reclinada sobre el perol sense parar de remoure.

El meu iaio estava cavant amb ganxos una part de l'hortalissa. Allí volia deixar preparat per a sembrar per Tots Sants les faves i els pésols. Demà volia arrancar ja els moniatos perquè havia tret un per al putxero i estava al punt. La qüestió era no parar.

La meua tia Pepa acabava de matar un conill i de pelar-ho. Trossejant-ho estava quan m'acoste. Com veieu no tenia temps per a veure tantes coses al mateix temps.

Trossejat i salat el conill, en una caldereta va posar oli d'oliva i va començar a sofregir-ho tirant-li un poc de pebre. Quan va estar ben daurat, ho va traure i va tirar dins una ceba tallada per a daurar-la, uns alls, uns xampinyons i carlota en làmines, i unes tires de pebre roig prèviament torrat. Va remoure bé i va incorporar el conill ja fregit i una cullerada de pebre roig fullat. Va cobrir amb aigua i va posar un poc de sal. A la mitja hora a foc lent va posar unes branquetes de timó i va deixar coure sobre quinze minuts més.

La confitura ja estava freda i quasi dura. En capsetes forrades amb paper sulfurizat, les va anar omplint com si de pastilles de torró es tractara. En Nadal, este dolç hauria adquirit un color fosc i un sabor molt característic. A mi m'agradava més que el del codony, que també feia de la mateixa manera.

La taula en el riurau i la caldereta en el centre, invitant-nos a mullar pa. Cada un ficava el seu tros i amb la punta del ganivet ho punxava per a emportar-nos-ho a la boca. Un tros de conill al plat. es desfeia.

El meu tio Vicente no menjava cap carn que tinguera os, una mania com una altra, així que li havien fet per a ell llom amb tomaca. Jo ja sabia que berenaria hui perquè m'havien guardat un platet.

Seguix-me en el blog www.alfumdelaximenera.es

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios