Las Provincias

Records de la meua infància

Caldereta de cordero. :: román González
Caldereta de cordero. :: román González

Era mitja vesprada, el meu iaio estava agafant tomaques de penjar. Tots els dies, com un ritual, portava per a arreglar els xanglots que almenys la mitat de les seus tomaques ja estigueren rojos. Agafava una cadira i en el tros que sobreeixia del seu respatler, penjava un cordell de més de mig metre que havia lligat per les puntes. En ell anava penjant els xanglots arreglant-los una per a ací, un altre cap enllà. Després els empolvorava amb un calcetí ple de sofre i els passava per una canya que tenia penjada en el sostre. Si feia dos, si eren tres, tots els dies collia. Serien els que ens menjaríem en l'hivern.

Va vindre Vicent, el de la caseta de baix, el marit d'Esperanza, per a fer-se un cigarret. La petaca, la tabaquera, i el cerimonial d'enrotllar-ho depositant el tabac en el bol de la mà dreta aguantant el paper amb l'esquerra per a després fer-li el ruló i amb els llavis untar-ho de saliva per a apegar-ho. Un gotet de vi negre temperat en el poal del pou, uns tramussos i uns cacauets del collaret. Jo mirant i escoltant com a bovo el que parlaven. Que si la calor no estrenyia molt... que si es podia dormir a les nits... que si les albergines enguany tenien quantitat d'aranya roja... que si els ceps anaven carregades i els xanglots maduraven molt bé...

De la caseta eixia una olor especial; vaig agafar un grapat de cacauets en la mà i me vaig anar a investigar que s'estava cuinant.

La ximenera i sobre els ferros una olla negra de ferro colat. La meua tia Pepa acatxada amb el cullerot, menejava el seu interior. Acabava de posar oli i estava sofregint uns alls amb la seua pell, als que els havia donat un colp per a obrir-los. Els va retirar per a no cremar-los i va ficar uns trossos de coll i cama de corder tallats a trossos xicotets i que havia salpebrat amb anterioritat. Els va daurar bé i llavors va afegir uns trossos molt xicotets de pebrera bén roiga, va esperar i després un poc de ceba tallada molt fina. Un poc de tomaca molt madura ratllada i una culleradeta de pebre roig fullat (com no). Va remoure i llavors li va afegir un got de vi blanc que el meu iaio feia com a experiment. Va esperar que l'alcohol isquera i posant un full de llorer i unes boletes de pebre negre, va afegir més aigua i va incorporar els alls que hi havia fregit i va deixar que coguera provant de sal. Vaig vore com col.locava en la cendra, molt prop de les brases del foc unes ametles amb la seu corfa, ¿Per a què són?... Ja ho veuràs.

Vaig eixir fora i encara estaven parlant del seu i vaig tornar dins per a veure com la meua tia Pepa estava pelant unes creïlles i trencant-les a trossos xicotets. Havia passat ja quasi una hora. Quan va acabar va agafar les ametles i les va trencar donant-los un colp amb una pedra plana. En un morter va picar els gallons junt amb uns trossos de jolivert tendre fins a aconseguir una pasta. Amb un poc de caldo de l'olla ho va remoure bé i ho va tirar dins. Les creïlles a continuació. Vint minuts van ser suficients perquè aquella caldereta de corder sabera a glòria bendita. El càmping gas penjat d'un ganxo i que ens donava llum, no donava la suficient per a admirar el que teníem entre mans. Però al mullar el pa i arreplegar amb el dit un tros de carn i portar-ho a la boca...

Seguix-me en el Blog www.alfumdelaximenera.es