Las Provincias

Records de la meua infància

Pollastre farcit. ::  juan salvador gayà
Pollastre farcit. :: juan salvador gayà

Ja estàvem completament instal.lats en la caseta de camp. La meua mania estava a voler dirigir als pollets que caminaven solts per allí. Amb una canya en mà i com si d'un pastor es tractara, anava estrenyent-los per un costat perquè corregueren fent el contrari. Tant tocar-los s'havien ficat en mitja de l'era i les seues corregudes feien que s'acostaren al límit de la parcel.la. I esta, recordem que estava limitada per una séquia quasi a arran de sòl plena d'aigua. Si, sí, ¿a on van anar a parar els pobres pollets? Van botar dins i el corrent se'ls portava surant, i ells tan contents. Vaig començar a cridar quan la meua tia Roseta es va adonar del succés i va arrancar a córrer cap avall. En un sifó, d'eixos que servien perquè passara l'aigua per davall del camí, surant en el remolí estaven els pobres pollets. Fent de bossa amb el davantal, els va arreplegar i jo, veient el panorama, vaig arrancar a córrer. Quin esglai que acabava de donar.

El meu iaio, encara de nit, se n'havia anat amb el carro a mirar les vinyes i sulfatar-les. Al mateix temps miraria si hi havia aigua en el xicotet tros de sòl que havia lluït, d'escassos dos dits de profunditat, i que serviria perquè els pardals -sobre totes cagarneres- entraren a beure. Amb una xarxa estratègicament col.locada en les llanderes, enviscaríem amagant-nos en una barraca que davall d'un ametler havíem construït amb branques, estirant d'una corda i fent que es tancaren les dos parts atrapant els pardals. Al meu iaio li agradava molt tindre seleccionades les millors cagarneres per al seu cant.

La meua iaia, mentrestant, havia matat a un gall del corral, perquè no parava de molestar a tots els altres. El forn morú ja estava en marxa i presagiava alguna menjar poc usual. El meu iaio acabava d'arribar i jo li ajudava a desenganxar la burra del carro.

La meua tia Roseta, que encara em mirava de reüll per això dels pollets, hi havia bullit uns pots de vidre i els estava omplint amb vitets i dos o tres cigrons secs, una cullereta de sal i vinagre. Donava uns colpets en la base perquè isqueren les bambolles i els tancava per a guardar-los. Vaix preguntar pels cigrons i encara enfadada em va dir que eren perquè no canviaren el color. El gall mort, eviscerat, salat, dins d'una gaveta, i esperant jo que farien amb ell. Mentrestant, la meua tia Pepa estava cuinant quelcom. Havia agafat una paella de mànec i estava sofregint uns trossos de cansalada amb un poc d'oli i unes laminetes de pernil d'un tacquet que tenia. Quan ja va estar fregit, va tirar l'arròs, li va donar unes voltes, va posar un poc d'aigua i uns brins de safrà provant de sal. Va remoure bé i va deixar que es beguera el caldo quedant mig cru. Amb l'ajuda d'un cullerot va ser ficant l'arròs pel culete al pobre gall acabant per cosir-se'l. No va omplir del tot perquè a l'acabar-se de fer-se unflaria i podria rebentar.

Una safata al forn que ja estava al punt de calor i a coure. Hi havia posat aigua i una branqueta de romer com a llit, per a anar així regant-ho per damunt més d'una hora. La veritat és que olia molt bé. La taula preparada i van traure el gall. Quan amb unes tisores ho van obrir, l'arròs va eixir solt i perfecte per a menjar. Un tros de pollastre i unes cullerades d'arròs per plat i estava molt bo. I així va ser com va acabar el pobre Fermín, en pollastre farcit. Seguix-me en el Blog www.alfumdelaximenera.es