Las Provincias

Records de la meua infància

Sopà dolça. :: Juan Salvador gayá
Sopà dolça. :: Juan Salvador gayá

Estàvem davall del parral ple de xanglots que estaven encara en el seu període herbaci i que auguraven una bona collita. Assentats al voltant d'una taula de mobila vella, gris i baixeta, que es portava allà on es necessitara per a ser la protagonista i suport de quasi tots els esdeveniments culinaris del dia. El sol manava i segons en quin estadi es trobara igual se la posava davall de la garrofera, del caquier, davant del riurau o davall de la parra, com era el cas. Unes cadires baixetes amb l'assentisc de voga que el meu iaio havia fet.

Un tros de cansalada viada, una cavalla assecada al sol, roja ella pel pebre roig fullat que portava, unes cebes tendres, les últimes tomaques de penjar, el setrill amb eixe color or brillant del seu oli i, com no, el pa, eixe pa redó de quilo que al tallar-ho a llesques de cap a cap desprenia una olor indescriptible. No debades a les set del matí ja estàvem comprant-ho en el forn de la Glorieta. El meu iaio trasbalsava el vi de la botella, que havia tingut dins del poal en el fons del pou perquè agafara la temperatura òptima, al porró o catalana, com li deia ell. La llesca de pa amb tomaca, oli i un poc de sal amb un trosset de la cavalla, mos ací, mos de ceba... glops de vi amb la catalana que jo mirava com ho feien. Tasca res fàcil i que jo alguna vegada havia intentat fer sense aconseguir no escampar i embrutar-me la roba. Tot un art que només la pràctica et farà mestre. Tot un art això de beure al gallet.

Estàvem tots disfrutant quan de sobte sentim un crit que provenia del corral. Arranquem a córrer i... «la mare que ho va parir», va soltar el meu iaio. Hi havia una conilla que acabava de parir de la que havia apartat al mascle, però este s'havia escapat i estava perseguint-la intentant muntar-la. Quatre hòmens i un destí intentant agafar l'animal que s'escorria entre les cames amb una facilitat desesperant. Jo feia com que ajudava però com que no, tenia por que em mossegara el pobre animal, cada vegada més acorralat amb un canyís que havien hagut de portar per a veure si ho podien agafar.

Volta la pau i tranquil·litat, vam tornar a assentar-nos no sense abans assecar-se la suor a causa de l'esforç. Unes cireres de la Vall de Laguar... però el meu iaio va traure una cassola de fang i sorpresa... una sopà dolça per als postres.

La meua tia Pepa era una experta en esta recepta i jo havia vist com les feia. Amb ametla repelada i mòlta (300 gr.), li anava incorporant aigua (1,5 litres) a poc a poc, removia i l'estrenyia amb una maça per a extraure-li tot el seu sabor. Va deixar reposar la mescla, va colar i la va posar en una olla portant-la a ebullició amb una corfa de llima i un palet de canella. Baixant el foc i li va anar incorporant sucre (425 gr.) a poc a poc sense parar de remoure. Va tamisar farina d'arròs (90 gr.) i la va diluir bé en un got d'aigua. La va incorporar a la cassola sense parar de remoure fins que va començar a espessir i a reduir quedant una crema brillant i consistent. Va preparar en el fons d'una olla de fang de boca ampla trossos de tonya i retirant la pell de la llima i la canella, va abocar la sopà damunt, va empolvorar amb canella en pols, va deixar que temperara i la va tapar. D'esta manera es podria transportar sense vessar-la.

La tranquil·litat en el corral, la panxa plena, però sense parar de ficar la cullera per a emportar-nos eixa delícia a la boca. Un gotet de mistela de Teulada va fer de colofó a un matí d'infart. El meu iaio es va plegar un cigarro i va preguntar... ¿i ara qui se'n va a treballar?

Seguix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es