Borrar
Urgente Mueren una mujer y un hombre en Asturias arrastrados por el oleaje
'Coques Escudellaes'. :: Leonor Álvarez
Records de la meua infància

Records de la meua infància

JUAN SALVADOR GAYÁ SASTRE

Sábado, 28 de mayo 2016, 00:01

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Compartir

La solemnitat de la processó del Corpus en tota la seua esplendor, passava pel meu carrer on havien fet un monument o altar guarnit de flors, concretament davant de la casa de la família Morell, per a depositar a l'Altíssim i orar. La terra del pis a penes es veia, perquè estava coberta de pètals de roses i de fulles verdes. Mon pare era un de què portaven un varal del pal·li escortat per quatre guàrdia civils i jo, des de la vorera, contemplava la comitiva. Hòmens i dones molt arreplegats tots i molt seriosos també, amb la devoció reflectida en les seues cares. Els xiquets i xiquetes de primera comunió amb les seues mares rectificant-los postures, traient-los algun dit del nas d'algun d'ells, entrant i eixint de la fila... la banda de música amb el mestre José Marzal batuta en mà, tocant la peça 'Triunfal' i l'Ajuntament en ple amb el seu alcalde al cap, portant la seua vara de mando, el sergent de la Guàrdia civil amb el seu trage de gala i Miguel el Municipal completaven la comitiva. Els monesillos amb els encensers... el retor Alberto Caselles va depositar la Custòdia amb la Sagrada Forma sobre l'altar obrint-se 'el sobre hombro' blanc que la subjectava, agenollant-se encensa tres voltes... «Oremus, Deus, qui nobis sub Sacramento . Qui vivis, et regnas in saecula saeculorum».

Esperava impacient que mon pare tornara de la processó perquè estava tot preparat per a anar-mos amb el Renault Gordini nou a sopar a Dénia, a la mar del gos com la cridàvem nosaltres, perquè al final de les Rotes, hi havia un 'merendero' que tenia un preciós pastor alemany, el Mena. Allí davall dels canyissos de la terrassa, amb els polps assecant-se a la brisa del mar, ens assentem, no sense abans saludar a Diego, propietari del lloc i al que coneixien molt bé.

Lloc preciós, per cert, al mateix costat del mar i on solíem anar moltes vegades portant el menjar ja fet de casa -no debades era un 'merendero'- i on ens servia les begudes, alguns entrants d'aperitiu com la clotxina valenciana al vapor i unes tellines que desapareixien abans d'un sospir, l'ensalada, el vi i la casera. Per descomptat el café i copa, que assaboria mon pare fumant-se un bon puro Farias.

La meua tia Paquita com sempre amb el seu guisat de pebreretes o mullaor amb sangatxo i pelletes de tonyina i caragols. Ma mare, l'ensalada, la truita de creïlles, les empanadilles... però de postre. de postre, una cosa nova: coques escudellaes.

Amb 250 grams de carabassa torrada al forn la va desfer quasi com a puré; va batre dos ous i els va mesclar amb 200 grams de sucre i va batre bé, li va afegir la carabassa i va continuar mesclant tot molt bé. Li va tirar 60 grams d'oli de gira-sol i li va rascar la corfa d'una llima, va mesclar i va començar a incorporar la mescla de 100 grams de farina d'ametla mòlta amb 175 grams de farina de blat que hi havia tamisat junt amb dos sobres de gasificant; va remoure fins que va estar tot integrat.

Va disposar unes oblees o paper d'àngel i sobre ell va abocar la pasta fins a acabar-la. Les va empolvorar amb sucre i canella i al forn precalfat a 180 graus sobre quinze minuts, fins van quedar ben daurades. El nom de escudellaes en valencià els ve per servir-les sobre les oblees.

La nit s'havia quedat freda i vam haver d'abrigar-nos.

Seguix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios