Las Provincias

Records de la meua infància

Records de la  meua infància

Tenia un constipat de mil dimonis, mocs, el pit em feia mal al tossir, el cos com si m'hagueren pegat una palissa. El xarop i les aspirines no m'alleujaven i ma mare em va fer un cataplasma amb segó. Va posar a bullir aigua i quan estava calent va tirar el segó fins que es fera una pasta que va estendre i va embolicar entre dos draps que aniria posant damunt del meu pit. Cremava com els dimonis però ma mare deia que això ajudava a fer que es reblaniren els bronquis i poguera arrancar quan tossira. Fóra cert o no, havia d'aguantar eixa cosa calenta damunt de mi i esperar que funcionara perquè en cas contrari m'haurien de punxar i això si era una verdadera tortura.

Un caldet de gallina i res més. I quasi ni això perquè no em passava res per la gola. Seria qüestió de dos o tres dies perquè deien que hi havia epidèmia i que mig poble estava pates per a dalt. A pesar de tot jo no m'estava quiet, mocador en mà, per ací per allà, darrere de ma mare per a veure que feia.

Havia passat el pescater pel carrer i ma mare li havia comprat una seriola, també anomenada peix llima, que estaven de temporada i a molt bon preu. Pesaria quasi un quilo. Jo ho mirava atentament damunt del banc de la cuina mentres ma mare ho obria i netejava els seus interiors.

En una cassola de forn, va posar oli d'oliva, unes rodanxes de creïlles, uns alls amb la seua pell què havia maltractat donant-los un colp, unes tomaques seques que havia hidratat en aigua calenta, unes cebes xicotetes i jolivert tendre tallat. Va afegir un doll de llet per damunt que emulsionaria amb l'oli i el suc que soltaria el peix. I amb la sal entre els dits va escampar la convenient per damunt de tot això.

El peix ja net de vísceres ho va untar bé amb un bon oli d'oliva i li va fer tres talls en una part fins a topar-se amb l'espina i va introduir en ells rodanxes de taronja amb la seua pell. Tenia en un plat pla pa ratllat i ho va passar per ell per les dos cares depositant-ho després damunt del llit que li havíem fet amb els altres ingredients. Va regar tot amb un fil d'oli. Pareixia fins bonic i tot. El forn precalfat a 180 graus durant quasi trenta minuts.

La seriola en el forn i sentim un. bon dia. Era Don Jaime Costa, el nostre metge, que venia a veure'm. Em vaig amagar com vaig poder darrere de les faldes de ma mare perquè no m'agradaven els metges i molt menys els practicants.

A veure com està este xic? I va traure de la maleta l'estetoscopi per a auscultar-me. Em van pujar el pijama i allò que estava molt fred anava recorrent el meu pit a mesura que la mà del metge ho alçava i ho canviava de lloc. Em va mirar les angines amb un palet de fusta i es va posar a escriure una recepta. Mamà, mamà injeccions no, no vull que em punxen.

Don Jaime, amb la seua veu característica, em va dir: Per ara et vas a lliurar, però pren-te el xarop i no em faces esforços. No et poses on hi haja corrents d'aire.

Seguix-me en el blog www.alfumdelaximenera.es