Las Provincias

Records de la meua infància

Records de la  meua infància

La meua iaia ja havia muntat el betlem damunt de la còmoda de la saleta d'estar. Hi havia posat una fusta i sobre ella havia dissenyat un paisatge fantàstic on hi havia un riu simulat amb paper de plata, serradura per als paisatges, arbusts i abrets amb trossos de branques que el meu iaio li havia portat de la muntanya junt amb la molsa verda.

El pou amb aigua, el foc simulat amb una llum roja, el naixement, els pastorets, i el camí ben traçat i assenyalat amb pedres xicotetes de cudols per on els reis mags anirien acostant-se al portal per a adorar el xiquet Déu. Trossets de cotó simulaven un paisatge nevat. En la paret apegat una cartolina blava amb un sol i uns núvols pintats. Tota atenció al detall per a anunciar que el nadal ja estava ací.

El meu iaio, havia portat un cabàs d'herbes per a bullir (dent de lleó o pixallits, llicsons i camarojes) herbes que una vegada ben netes les havien bullit canviant-los l'aigua dos vegades perquè no amargaren. Una vegada bullides, van fregir unes quantes en una paella gran on havien tallat uns alls en làmines amb pebre roig de full i un poc de sal. Amb este companatge omplirien unes coques de massa escaldada que cuinaríem per al menjar del migdia.

Per a realitzar la massa, cobriria el fons d'una cassola amb oli d'oliva i dos gots d'aigua i sal al gust, Quan quasi començara a bullir, tiraria en el seu interior dos gots de farina de blat i aniria removent amb una cullera de fusta sense parar perquè no es formaren grums. Una vegada la pasta es vera fina la tiraria sobre el marbre de l'encimera per a poder seguir treballant-la amb un corró que l'aplanaria, arreplegant-la en una bola i tornant-la a aplanar tantes vegades fóra necessari perquè quedarà compacta.

A continuació a pessics agafava massa i formava tantes boles com a coques isqueren (sobre dos dotzenes) totes igual. Les va anar aplanant en forma redona i en el seu centre va depositar amb una cullera les herbes que havíem fregit. Amb els seus dits, va anar arreplegant cap amunt la pasta fent-li plecs de manera que formara com una cistelleta. Una vegada fetes, va col·locar un trosset de tonyina salada en cada una d'elles i les va depositar en una llanda.

Havia calfat el forn morú amb sarments i quan va veure que el sostre havia passat de negre a blanc, amb una granera aparta cap als costats les brases i cendres i va ficar les llandes perquè es cogueren. Uns pocs minuts van bastar perquè es feren i adquiriren eixe color daurat característic d'estes tradicionals coques de pasta escaldada amb herbes.

El meu iaio tenia en la cambra, un parell de canyes on havia penjat uns xanglots de raïm que estaven arrugats. Un plat d'olives xafades i adobades amb timó i el raïm, seria l'acompanyament perfecte per a donar bon compte de les coques d'herbes que anàvem a menjar-nos. Tot sobre la taula amb la botella d'anís plena amb el vi casolà, feia la impressió d'un bodegó digne de ser pintat.