Las Provincias

Records de la meua infància

Records de la  meua infància

En un piló de fusta, el meu iaio estava partint amb un martell les ametles que ell denominava «corfuts», que no eren més que aquelles que la seua pell s'havia quedat pegada a l'ametla i que eren impossibles de descorfar en el procés que tots els anys es feia a mà per a la seua posterior venda. Amb els dits subjectava l'ametla i amb la mà dreta descarregava el martell sobre ella deixant al descobert el fruit de l'ametla. Havia de portar molta atenció que no li agarrara els dits al colpejar, perquè era dolorosíssim.

El tac, tac, tac era constant. Una vegada trencades, va separar les corfes del galló i els va depositar en una llanda per a torrar-los al forn de llenya que ja tenia temperat, perquè havia torrat ja unes carabasses i uns moniatos, que ens encantaven a tots i que eren les postres ideals després d'un bon menjar.

Les senyores de la casa, les meues ties i la meua iaia, estaven preparades per a la guerra. El Nadal s'acostava i s'havien posat d'acord per a fer torró del blanet, com elles deien i que a mi m'encantava fins al punt que havien d'amagar-ho perquè no donara bon compte d'ell.

Ja torrades les ametles, van començar a moldre-les amb un molinet especial que tenien. Era de ferro colat amb una abraçadora que s'enroscava a la taula girant una palometa. Per la seua banda superior es ficaven les ametles i amb un quadrat de fusta s'espentaven perquè un corró les triturara no molt fina, fóra eixint i depositant-se en un cucurutxo de paper fet 'ex profeso'. Bé, amb 250 grams d'ametla torrada i mòlta sense pelar; 250 grams de mel de la millor qualitat; una clara d'ou i la ratlladura de la corfa d'una llima, faríem el miracle.

Van començar posant la mel en una cassola plana al foc no molt fort perquè s'anara liquant totalment i afegiren la ratlladura de la llima sense deixar de remoure i coent sobre uns tres minuts. Van muntar amb una vareta la clara d'ou al punt de neu i traient la cassola del foc, esperaren un minut sense deixar de remoure i li van incorporar la clara muntada a poc a poc perquè s'integrara totalment i no hi haguera grums. Van posar una altra vegada al foc i sense deixar de remoure van anar tirant a poc a poc l'ametla mòlta i torrada, molt lentament. Tirar, remoure, tirar i remoure fins a obtindre una pasta que es desapegara de les parets de la cassola

Havien preparat unes capsetes de cartó com de sabates molt xicotetes que havien reforçat al seu voltant amb espart. Les van forrar amb paper d'enfornar i van repartir en el seu interior el torró que van allisar i van tapar amb la resta de paper que sobreeixia. Van posar una altra capseta damunt - que acoblava perfectament- amb un paquet d'arròs perquè fera pes.

Guardarien en un lloc fresc durant un dia en què retirarien el pes, taparien i embolicarien les capsetes lligant-les amb esparts que pareixien caixes de regals fetes en les millors botigues de València.

Satisfetes, es van emplaçar per a un altre dia en què farien el torró dur, perquè al de hui li cridaven blanet i era el més apreciat, tal vegada per la seua facilitat a mastegar-ho.