Las Provincias

Records de la meua infància

Un eriçó de mar. :: Juan Salvador Gayá
Un eriçó de mar. :: Juan Salvador Gayá

Els dies cada vegada eren més curts, els matins humits per la rosada de la nit i els que es dedicaven al camp tenien moltes hores mortes perquè les labors d'hivern eren escasses. Estava el meu iaio assentat amb Vicente el de l'Esperanza, veí de la caseta, arreglant no sé quin viatge a les Deveses de Dénia perquè volien anar amb els dos carros per a així ajudar-se mútuament a carregar l'alga que serviria de llit en les quadres. Vicente tenia un carro enorme tirat per un perxeró impressionant i el meu iaio un carro més que normal amb una burra a barres, això sí, llista com la fam.

El meu iaio tenia entre les seues mans un puro caliquenyo, d'eixos en forma de trompeta. Puros que li havia portat un amic carreter que solia fer la ruta a l'Alacant. Els portava de Canals, Chella o Bombaite de forma clandestina, perquè estava prohibida i perseguida la seua venda. Els fumadors, sabien en quins bars podien adquirir-los de forma discreta en maces de vint, ben embolicats en paper, demanant-los d'una forma especial i amb alguna indirecta per a no ser descoberts.

Continuaven parlant del viatge, que eixirien abans de l'alba per a veure si abans del migdia pogueren estar de tornada. El meu iaio coneixia a Pepe el Guarero d'El Verger, que estava de masero en una finca, allí en les Deveses on anirien.

De segur -li comentava a Vicent- que esmorzarem bé, perquè farem que Pepe bote la seua xicoteta barca de fusta i ens agarre uns eriçons que ja estem en temporada. Li comptava que tenia una manera molt peculiar per a extraure els eriçons.

Es posava de genolls en la punta de la proa i en una botella amb oli d'oliva en què ficava un palet i tirava oli sobre l'aigua del mar. S'obrava el miracle perquè es convertia en cristal·lina i es veia perfectament el fons on estaven els eriçons. Amb una perxa (grapeta) on tenia un ganxo en forma d'una U corbada al final de la canya, la baixava fins al fons i anava pujant un per un els eriçons de mar.

El cerimonial per a menjar-se'ls era per a tindre-ho en compte. Havien d'obrir-se amb unes tisores aguantant-ho amb una mà i ficant la punta de la tisora girant-ho fins que es desprenguera la part oral del mateix, netejant-los i quedant-se les gònades que són la seua part comestible amb el seu intens sabor a mar.

Normalment era menjar per a acompanyar entre amics, sobretot en esmorzars. Alguns els preferien amb algunes gotes de llima, però del que sí que tenien tots clar era que calia ficar una bona molla de pa (mai amb cullereta) per a netejar el seu interior i que es quedara pegat a la mateixa el caviar per a portar-se'l a la boca. Amb polp sec a la brasa, amb melva o abadejo salat en oli i inclús com a Dénia, que l'acompanyaven a més amb embotit a la brasa, tot formava part d'un ritual que regaven amb un bon vi i bona amistat.

El que mai es consentia era que mentre s'estigueren obrint els eriçons, algú s'els fora menjant. Calia esperar.