Las Provincias
Olla de sigrons. :: Juan s. Gayá
Olla de sigrons. :: Juan s. Gayá

Records de la meua infància

La festivitat de Tots Sants era una celebració de les importants de l'any. Els dies previs, els cementeris s'omplien de gent netejant les làpides dels seus difunts i guarnint-les amb flors, perquè eixe dia lluïren i reberen la visite de quasi tota la població. Un costum que hui en dia es ve fent com antany.

Ma mare, les meues ties, les meues iaies, eren les encarregades cada una de fer el propi amb les seues làpides. Portar les flors, principalment crisantems, dàlies i margarides i arreglar-les per a demostrar que no els havíem oblidat a pesar de no estar ja entre nosaltres.

Però hi havia altres celebracions que coincidien amb estes dates. La fira de Dénia, la més pròxima, i com no la de Cocentaina, a la que alguns podien anar perquè a banda de lúdica hi havia comerç de bestiar, especialment de cavalls i burros, tan necessitats per a les labors del camp.

Jo, com de costum, em trobava amb el meu iaio en l'almadrava de Els Poblets, on havíem anat per a carregar un carro d'alga que serviria per al llit de la cuadra. El meu iaio, en el viatge de volta, carregats fins als límits i assentats un en cada barra del carro, m'estava comptant un succés que li va ocórrer a un amic seu. Em comptava que, estant en el bancal podant les vinyes, s'havia deixat el seu amic el cabàs amb el menjar penjant d'un ametler. De sobte va sentir un soroll i va veure com un xaval estava pujat a l'arbre i intentava agafar el cabàs, cosa que va aconseguir.

L'home va eixir corrent darrere d'ell mentres el xic al veure's agafat cridava demanant perdó, perdó. Ho va agafar de la camisa amb una estirada i amb l'altra mà va agafar el cabàs.

El xic li deia que tenia molta fam i que per això ho havia fet. L'amic del meu iaio, roig com una tomaca de la carrera que s'acabava de ficar, li va soltar, menjar, que menjar, encara sort que t'he agarrat perquè ací dins tinc la dentadura postissa. Si no t'arribe a agarrar les haguera passat de Caín. El meu iaio era seriós però a vegades tenia eixes eixides. No vos he de dir el que ens riem, imaginant el pobre home com corria darrere de la seua dentadura.

Arribem a casa famolencs. Em vaig dirigir a la cuina i vaig veure que hui menjaríem calent. Uns cigrons veia jo que botaven en l'olla. Una olla de cigrons ens anàvem a engolir.

La meua tia havia tallat a tires un bon tros de cansalada amb el seu viat. En una cassola amb oli d'oliva, va sofregir la cansalada, uns trossos de pernil i i uns trossets de xoriço roig, va cobrir amb aigua i va afegir un full de llorer i dos cullerades de pebre roig de full i deixa bullir sobre vint minuts.

A continuació, els cigrons que ja tenia bullit prèviament amb aigua i sal -després d'haver-los tingut tota la nit en remull- els fet dins del perol, reservant-se alguns que en un plat els els va xafar amb un tenidor convertint-los en pasta que a l'incorporar-los al guisat, espessirien el mateix.

Va deixar que reduïra a la mitat el caldo, sobre vint minuts més i va servir este menjar que tanta fam llevava en aquella època, els cigrons.