LA VIDA NOS CANVIA A TOTS

MANUEL CASAÑA TARONCHER

I és normal. Com també ni s'educa en casa ni en l'escola com adés. Ahir, tot era més sever. Més dur per als menuts ya que fàcils no eren ni el temps ni les cincumstàncies. Mai faltava el treball i sí, a voltes, les ganes. Hui, qui no treballa, es diu desocupat; adés, pereós, gos, o socoltre. I no n'eren pocs. Per lo que, els pares, previsors i llauradors, eren els que marcaven, la vespra, la tasca que caldria fer al sendemà. Del ritme i hores de treball ningú parlava perque en fer-se de nit, si més no feya falta, a casa. No s'estilava dur rellonge. Puix poc importava l'hora que marcaren les seues sagetes, ya que, mentres hi havia claror, se podia cavar, rascar o birbar (regar es feya quan havia tanda encara que la lluna, ans, apareguera). Pocs fills remugaven. Ni aquell amic meu que solia allargar els dumenges i sabia que son pare l'esperava per a dir-li: «Recorda: com t'has gitat tart, més pronte t'alçaràs demà». I aixina ho fea. Matinet el despertava i sense registar, a l'horta. I és que en casa manava el pare; en l'església el retor, en l'ajuntament l'alcalde, en l'escola el mestre i pel carrer, l'aguasil i, a voltes, el carreter. Eixe que volia tindre pas, el primer, puix ell anava al treball lluny i els atres el tenien més a mà. Hui, per sort o per desgràcia, pareix que no siga lo mateix. Ni van tants al camp ni tampoc al taller, pero lo que ha canviat, per a be és que pots menjar-te el pa dur o blanet, de dacsa, d'ordi, de cibà i ningú prega a la porta de casa un rosegó, per caritat. Tampoc els vells que se sentaven en l'acera, en el cassino o en les escales del trinquet, hui, estan quets: caminen, ballen, naden o juguen a la petanca, si els d'eixen lliures els nets i gossets. I si veuen obra nova allí que se'n van per vore cóm treballen manobres i obrers. Eixos que se queixen del sou que cobren i no saben si tindran jubilació quan siguen vells. I, si la tenen, de no millorar les coses, pobreta serà. Ya que segons els càlculs que fan economistes i polítics, segur que no arribaran a ser com les actuals. Hui, en dia, siga paga o jornal que guanye eixe entra per la porta i se'n ix pel fumeral. Perque si u te prou per a menjar ya pot donar-se per satisfet i alçar -com sant Vicent Ferrer- son dit ben alt.

Fotos

Vídeos