Las Provincias

AGRAÏXC LA BONA PUNTUALITAT

No m'ha agradat mai ni esperar ni que m'esperen, per això les sales d'espera me desesperen. Eixes on sempre trobes revistes velles. Si estàs en la clínica del dentiste te fan, per llegir-les, més mal encara les dents i, si en la casa del mege, ni te calmen dolors ni t'entretenen. En canvi, esperant l'hora de la mascletà, no m'impaciente. Estic segur que l'Algarrobo, en ser les 2, es posarà el casc, les falleres donaran l'ordre al pirotècnic i els coets esclataran. Després, ya no trobe la mateixa puntualitat. No la tens en la parada de l'autobús. Allí, unes voltes te diuen que falten 12 minuts; atres, 17 o aquell que posava que ne mancaven 4, escomença, de pronte, a tornar arrere i dir-te 5 o 6 i, de sobte, el tens davant. No sé que li passa ad eixe rellonge. Pense que, m'agradaria ser com un veí de Borbotó -li dien el Milano- simpàtic i paciençut, qui, quan estaves esperant l'autubús i li dies que éste fea poc que havia passat, contestava: «Esperarem: tart per a u, pronte per a l'atre.»

Yo tenia un companyer de treball que solia eixir en temps anticipat de casa per si punjava alguna roda anant cap al taller. Una nit la punjà i feu tart. No calculà be lo que li podía costar canviar una roda. ¿I ara qué?, li diguérem. Nos contestà: «Puix tindré que eixir mija hora més pronte.» I és que cadascú troba remei al seu mal. També pots llegir en el diari l'hora del pas d'una película i resulta que, quan arribes al cinema, en taquilla et diuen que tens que esperar-te una bona estona, perque sempre publiquen l'horari de películes equivocats. Llavors, ¿qué faç? De vegades, la meua muller i yo es prenim un café, un gelat o es mengem un pasticet; tot menys agafar un cabreig. Per lo que estic d'acort en Horace Mann: «La falta de puntualitat a una cita és un clar acte de deshonestitat. Igual és robar-li els diners a una persona que el temps.» Aixina que, no m'agrada esperar ni que me esperen i, en conseqüència, ni faç tart a un dinar ni a un soterrar. I és que la pressa me l'ensenyà el meu yayo Vicent que me dia de menut: «Acaba ell treball, i al llit. Tanca els ulls i dorm apressa, no siga que només els òbrigues ya siga de matí.» I com no teníem ni llum, radios ni teles. puix no li ho fea dir dos voltes.

Recibe nuestras newsletters en tu email

Apúntate