Las Provincias

CADA DIA, MANCO LLAURADORS

Aixina ho crec perque l'horta la trobe més solitària cada dia que passa. I és que, quan un comerç no té ganàncies, ¿qué és lo que fa el propietari? Tanca la porta i se busca la vida per a on pot i, si no, pren el sol, que és l'única cosa barata que tenim. Paregut a lo que li passa al llaurador. Eixe que, cansat de treballar durament -des de que sembra fins que cull- si no no trau res de la seua collita, deixa que l'horta se vaja morint, poquet a poquet, i se queda en casa o se'n va al cassino a on uns se queixen dels polítics i dels lladres i atres, dels lladres polítics que tels trobes a cabaçades. Pero com els hi ha de romàntics, l'horta perviu gràcies ad algú que te planta cols, carchofes, tomates, encissams, faves o melons... Pero lo que està ben clar és que ya no hi veus tanta gent com ahir. Ni carros ni cavalls. Ni al valent treballador que en afany -tot el sant dia mimava la terra- i si hi havia que regar-la també, a la llum de la lluna o a fosques, allí estava esperant a que l'aigua li entrara pels cavallons. Des de l'alba treballava, entre albades, frets i suors, utilisant alló que recordava una cançò: «Perpals, aixades, taulons, / lligones, cabaços, corbelles, / aladres, cordes i relles / són útils dels llauradors.»

Ferramentes de treball que com l'aladre, me les descrivia el meu yayo Vicent dient: «Si saps qué és un aladre, / diràs que té la cameta, / mandil, esteva i tascó, / tenella, rella i taló, / el dental i l'orellera.» Noms éstos que no coneixen els chiquets -de capital ni de poble-, perque ni corral ni quadra coneixen, ya que són d'atres oficis sos pares ; no aquell de llaurador que, adés, casi tots, heredaven. Pares que obligaven als fills a que, en acabar l'escola, calia arreplegar fulles de taronger per als conills, fer brossa per a la cabreta, o caragols per als ànets o per al sopar. Moluscs que eren: part o l'única cosa que se sucava per no tindre ni carn per a fregir ni ous per a fer una tortilla.

Llaurador que té el seu momument en Torrent, gràcies a l'art del meu amic Rafael Pi Belda i, en Valéncia, en la Gran Via del Marqués del Túria, al gran escultor de Carpesa Carmelo Vicent Súria.