A tres bandes

ÒSCAR RUEDA

La vella tendència a dividir-nos torna a afectar la nostra societat, alimentada per la dinàmica d'acció i reacció que genera el conflicte català. En l'afegit de que ací, als tradicionals eixos 'dreta-centre-esquerra', en quant a ideologia política, i 'centralisme-autonomisme-nacionalisme-independentisme', en quant a model organisatiu de l'Estat, s'afig l'eix 'catalanisme-valencianisme-espanyolisme' en quant a l'identitat. Eixos que s'entremesclen i s'intersecten donant lloc a 'identitats personals' prou més matisades de lo esperat.

En la Valéncia actual no es mesclen només dos tendències identitàries contrapostes, en el necessari -i hui majoritari- matís de qui accepta les dos identitats 'oficials' de manera compatible, com pot ocórrer en les demés autonomies d'Espanya. A l'històrica identitat valenciana i a la moderna identitat espanyola s'afig ací una 'identitat' catalana més o manco soterrada, més o menys explicitada, minoritària socialment pero ben instalada a nivell polític i acadèmic, que, abans inexistent, des dels anys 60 del sigle passat intenta obrir-se camí, dopada en millons forasters, per a implantar-se en el cap i el cor dels valencians. De tal manera que qualsevol discussió política, qualsevol controvèrsia social, queda ací condicionada per eixa 'tercera banda' que mai trobaríem en Galícia o en Andalusia.

Este fet propicia que front a una manifestació convocada pels partidaris del catalanisme idiomàtic i identitari baix l'aparentment conciliador lema de 'Sí al valencià', els defensors d'una llengua valenciana independent no puguen sentir més que rebuig. O el que fa que, front ad algú que demana l'independència dels 'països catalans', no discrepen només valencians orgullosos de sentir-se espanyols, sino també valencians que es senten poc o gens espanyols, tal volta en ideologia esquerrana o conviccions republicanes, pero que no volen saber res d'una ideologia catalanista que els supondria, en el seu imaginari propi, canviar d'amo per a continua subjugats a un poder exterior. Matisos que molts 'experts analistes' desconeixen, o coneixen pero ignoren delliberadament.

A on no caben matisos és en la condena de la violència. No hi ha agressió motivada per raons ideològiques que puga ser justificada baix cap circumstància. Per molta aversió que provoque una manera de pensar, la violència física ha de quedar fòra d'una societat moderna com la nostra. Ara: la violència verbal, com abans la violència purament ideològica contra el diferent, són precursores de la violència física. I és en eixos signes previs a on se deu actuar, neutralisant-los. El pes de la llei deu caure sobre qui comet un delit, pero farien be alguns en no usar demagògicament estos fets per a tildar de 'feixistes' o 'ultradretans' a tots els que discrepem de la seua, digam, 'polèmica' manera de pensar. Que no s'autoenganyen, i que no enganyen als demés.

Fotos

Vídeos